La secció de cartes al director de dissabte passat en publicava
una de l'irredempt Miquel Trias en la qual ens posava de manifest
el servilisme dels mallorquins cap al turisme. Una societat tan
moderna com la nostra, la societat de la informació que alguns
volen dir, té una bena als ulls quan es tracta de veure com de
provincians som. Hom no té problemes a reconèixer el servilisme
dels altres: els pagesos fins fa ben poc no posaven en qüestió un
sistema social i econòmic que els sucava la medul·la. Si hi vivien
bé en aquell món, si no es rebel·laven és perquè hi havia
mecanismes de control ideològic que els feien veure que aquella
societat tenia una certa harmonia: el senyor els protegia, els
alimentava, potser una almoina, els beneïa... Una forma de vida
fonamentada en el fet que el senyor sabia el que feia i que ho feia
en bé de tothom.
Avui passa exactament el mateix. Ens han predicat des de tots
els vents que la nostra dedicació al sector turístic ens enriqueix,
ens proporciona feina, ens fa envejats, coneguts a tot Europa i que
hem d'estar agraïts a tanta fortuna. I qui és aquesta mà
benefactora que tant i tant es preocupa pel benestar de tothom? No
saber-ho ofèn.
I és que una societat moderna i pretesament racional com la
nostra no hauria d'admetre els mites, aquestes idees-llosa que no
deixen lloc a la crítica, en les quals tothom s'hi identifica fins
al punt de sentir-se una mica protagonista del relat. Almenys en
els antics està justificat que fossin mentalment alienats perquè
eren analfabets, no coneixien el món, no havien vist res més, no
tenien temps per fer una altra cosa que no fos treballar. Però
nosaltres, escolaritzats, universitaris, viatgers, laics,
sexualment alliberats, experimentats, com pot ser que ens beguem,
sense fer-nos gens de mala via, tot això de la riquesa, el turisme
i la fortuna?
En definitiva, no hem deixat de ser els mateixos provincians que
érem fa cent anys. Ens creiem lliures i desvetllats i, en canvi,
vivim sota dominacions simbòliques, econòmiques i socials talment
com els nostres vells. És tal la submissió turística que, com molt
be posa en relleu Miquel Trias, la trobam del tot natural fins al
punt d'haver-nos après de memòria la següent recitació: abans érem
pobres i miserables i ara, en canvi i gràcies al turisme, cada pam
de terra val una milionada, tot el dia rebem gent de totes les
bandes del món i, a més, no plou i, en conseqüència, no hi ha
bassiots que tant embruten els cotxes. Fixau-vos si ho és de
poderós i natural aquest mite turístic que té fàcil trobar aliats
pertot arreu. Ara tothom trobarà natural que els hotelers gestionin
l'aeroport, el conseller Mesquida declara que si l'ecotaxa ha de
ser contrària al que vol la població no l'aplicaran...
Precisament la naturalitat del turisme radica en la seva
incontestabilitat, en la seva adaptació al territori fins al punt
que sigui del tot inimaginable una Mallorca diferent a la que
tenim. És aquesta pesada càrrega simbòlica, mediàtica, econòmica la
que avui domina a Mallorca com altre temps dominaren els
propietaris de terra i comerciants a l'hora i ningú, ningú,
absolutament ningú no els feia el contrari.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.