Alerta amb l'escriguera

Parlaré avui de la vocació vers l'escriptura i de l'arriscat exercici del que s'atreveix a fer"ho. Fa molt de temps, vaig ser el corresponsal informatiu a la vila de Sineu del diari Ultima Hora. Devers quinze anys ho vaig fer. Vaig començar quan en Pepín Tous n'era el director, imaginau. Qualque pic, les cròniques, anava a escriure"les directament a les catacumbes que en dèiem, els soterranis de la redacció del Passeig Mallorca, més que res per estalviar"me paper propi o perquè tenia la meva màquina d'escriure espenyada, i sobretot, perquè la companyia que hi trobava allà baix m'era molt gratificant, altament encisadora. Tancau els ulls i provau de visualitzar la imatge: una estança de devers deu per quatre, sis o set taules plenes de papers a mig escriure, (papers d'aquells d'un coloretxo ranci, grisenc, com d'estrassa, i «emmotllats» que jo en deia, d'enquadrament de rectangle vertical), paper"carbó per fer còpia gastadíssim, cendrers estibats de llosques, i màquines d'escriure «Olivetti» que quan no els mancava una lletra omplien totalment les «o», que més semblaven un punt i seguit gros que una «o». Imaginau"vos també n'Antoni Serra, ullerones tipus John Lennon, engabardinat i amb la barba que quasi se li enganxava al rodell de l'«Olivetti», en Pere Bosc, l'entranyable homenàs contant els acudits més dolents que he sentit mai en la vida, en Víctor Alomar, etern cigar en boca i mans fentes, que no li vaig veure escriure res mai, jo, allà baix, però cosa devia fer, dic jo, així mateix, i en Rafel Jaume i en Miquel Morell anant i venint a cercar originals per corregir... Quins temps! Bé, el que us volia dir, idò, ara us puc assegurar que, després de quinze anys llargs d'escriure informació del meu poble, puntual i sincera, encara que gens ni mica acomodatícia, entrevistetes a esportistes que prometien, noces d'un cert relleu, necrològiques d'algun personatge que al meu parèixer s'ho mereixia, qualque reportatge, les municipalades que m'eren permeses de contar, etc., no tenc en absolut record de cap enhorabona ni una, ni un sol agraïment. Empentes verbals amenaçadores i alguna estirada d'orelles, sí, ja veis.

Sí, us puc fer testimoni de primera mà que és desagraït això d'escriure coses a lloure. Allò que sovint solia dir en Blai Bonet: «Si vas per enmig diguent la teva en veu alta i pretens que no et passi res, t'equivoques».

Ara mateix acab de recordar una anècdota que crec que em contà un pagès de Petra, i tenc per mi que l'he dita ja a part o banda, no n'estic segur, damunt això de la perillositat de l'escriure. Aquesta: a un poblet del pla hi havia un pagès que tots els anys feia melonar a algun indret de la seva finca, terra grassa i ben apropiada per a aquest conreu. S'hi feien uns melons que eren l'admiració de la comarca. Idò, tots els anys els «quintos» li robaven la dotzena llarga dels millors melons del quartó. Un dia de mercat ho contà a un ramader amic seu que li va dir: jo sé com ho pots arreglar, això. I com? Idò anem al melonar amb un pot de pintura, un pinzell i una post qualsevol. Ho feren. Quan hi foren, el mercader agafà el pinzell i escrigué a la post en lletres de motlle, ben grosses: «Atención hay un melón envenenado». Clavaren la post a un garrot llarg i la deixaren ben enmig del melonar, que es veia des de cinquanta passes enfora, el cartell. Després d'uns dies, quan hi tornà a passar revista l'amo del melonar, es trobà que no n'hi mancava cap, de meló, però cartells n'hi havia dos, el seu i un altre que deia: «Error: ahora hay dos melones envenenados». I es va fer fotre la collita, clar, l'anyada se n'anà en orris.

Ho veis com és perillós això d'escriure coses!