Tom Jones

Dilluns passat, a Qué grande es el cine, es va programar Tom Jones, una pel·lícula de joventut de la gent de la meva edat. Guió de John Osborne i direcció de Tony Richardson. És del 1963, i allò que era conegut com free cinema vivia moments fulgurants: hi guaitaven el cap les germanes Redgrave, Alan Bates, Terence Stamp, Julie Christie, Tom Courtenay, Albert Finey... Es partia d'obres del mateix Osborne (Mirando hacia atrás con ira), d'Alan Sillitoe (La soledad del corredor de fondo, Sábado noche, domingo por la mañana)... Volia dir que dels cines britànic, francès i anglès "i no en parlem, de les cinematografies de l'Est", n'esperàvem una atenció preferent als problemes polítics d'Espanya, encara que fos per la via d'una al·lusió a la lluita de classes "ja ens n'encarregaríem nosaltres, de magnificar-la i presentar-la com l'eix central de la història. No podíem concebre que aquests cines contassin històries d'amor, de solituds, un llamp forcat, perquè associàvem democràcia a permanent vigilància de les malifetes del nostre dictador. No era un exercici fàcil, creis-me "o recordau-ho", perquè a moltes pel·lícules no hi havia manera de trobar-hi el punt de vista polític: l'amagaven tant que ens feien témer, de vegades, que no hi havien pensat, en el guió. També teníem el recurs de culpar la censura espanyola de la desaparició del bessó polític, però això era perillós: implicava la complicitat dels directors de cine, iniquitat que només podíem atribuir als cineastes americans, abjectes fabricants d'històries d'evasió. No ens podíem explicar que els directors europeus no ens tenguessin presents en cada minut del rodatge, i, així, érem capaços de llegir en qualsevol seqüència una jeroglífica al·lusió a la immediata caiguda del règim i a la seva lògica substitució per una revolució marxista com Déu mana. Bé, volia dir que no tenguérem manera de fer una lectura tan directa quan va arribar Tom Jones a les pantalles del país. Per a molts de nosaltres, aquesta impossibilitat fou el principi de la concepció de la democràcia com un sistema destinat a implantar la normalitat de la vida: el seu gust agredolç, les preocupacions de les persones en relació a l'amor, al sexe, a la supervivència: la gesta quotidiana per conquistar una embosta de felicitat, o d'allò que més se li assembli. Tom Jones ens va vacunar contra alguns maximalismes. Continua sent una gran pel·lícula, amb seqüències que encara figuren potser entre les cent millors de la història del cine. Bé, això, al meu parer.