Roda de premsa de Jaume Matas

Què jo som un bugader? Senyors i senyores periodistes, aquesta acusació no té consistència. És tan absurda, que em fa riure, vaja. I si les mans em tremolen una mica, no és perquè estigui sotmès a cap mena de tensió emocional, sinó perquè he assajat fins ara mateix el repic de timbal amb l'orquestrina Las Cinco Llagas. Quan sent dir beneitures del gruix de les que diuen la gent del Pacte del Progrés, faig com l'Oscaret, el protagonista d'El timbal de llauna: cerc refugi a la infància i començ a tocar el timbal de manera frenètica. Si tots aquests ximples m'obliguen a xisclar com ell, les cases de Palma quedaran sense vidres. Escoltau: iiiih! Ni en Borràs del Barrio xiulava tan fort. Digau-me, qui pot dir, sense avergonyir-se, que jo tafanejava en el correu del senyor Quetglas? És que el dubte m'ofèn. Jo he estat un ninó de casa bona, i als ninons de casa bona ens ensenyaven a no mirar pels forats dels panys i a no escoltar rere les portes. Ni tan sols em consentien fer tat pel balcó. Així que em demanareu: «si vostè, senyor Matas, va tenir principis tan bons, qui pot gosar qüestionar-los?». Molt senzill, us respondré. Els socialistes són capaços de fer-ho, perquè no poden pair el cacauet torrat que es varen haver d'empassar el 12-M. A posta volen embrutar el meu nom. Però beuran fresc, perquè no ho aconseguiran. Quan de ninó em posaven el vestit blanc de marineret, la teta no em deixava d'advertir: ninó no t'acostis als bassiots que t'embrutaràs de fang. I jo anava ben alerta a embrutar-me, ja ho crec! Sempre he sabut fer-me enfora dels esquitxos. Quan li vaig prendre la cadira a aquell ensopit de Soler, no vaig esperar que m'assenyalàs amb el dit. Li vaig dir: don Gabriel m'ha ordenat que m'assegués, i aquí em tens ben assegudet. I quan els del Pacte de Progrés han pretès culpabilitzar-me dels argentins que han nascut a Formentera o a Escorca, els he enviat a passar comptes amb na Roseta que té un punt d'arrencada més poderós que el d'un Diesel. Us ho dic, perquè és cert que em faig enfora dels esquitxos. Sobretot d'aquells esquitxos que no em correspon rebre. En realitat, la meva vida política és més pura que la flor de la perera i no tenc perquè penedir-me de res. I qui ho dubti que ho demani al meu confessor, que ni tan sols no em dóna ni un gloria patri de penitència. Hi vagin, i li demanin a ell quines són les entremaliadures d'en Jaumet. Cap, els dirà. També seria convenient que en Kosemari li ho demanàs, veiam si deixa de mossegar-me per qualsevol qüestió. Avui m'ha telefonat més encès que el general Cavalcanti. «Mira, Jaime "m'ha amenaçat" que si con el asunto del internet me has armao un nuevo embrollo, te mando un tiempo a la aceituna». I jo li he dit: «uep, uep, carpintero, vés a calafatar-ne un altre que jo no faig aigua per cap costat!». Potser no m'ha sentit, perquè justament cantava un gall de llavor en el corral dels veïns. Però li ho he dit, ja ho crec! De la mateixa manera que li he contat, fil per randa, l'embolic aquest d'Internet. I he de reconèixer que m'ha deixat parlar. Únicament mormolava, de tant en tant, un «joder, Jaime, joder», que m'ha deixat amb la mosca rere l'orella. Com si jo fos culpable de la llengua viperina de n'Antich. Perquè jo no vaig interceptar cap correu d'en Quetglas, això va a missa. La presidència em tenia ben entretingut, i si disposava de qualque estona lliure la dedicava als amics, com és ara Michael Douglas, a qui vaig acompanyar a comprar farina de força per a fer els rubiols. Va ésser aquell dia que ens sorprengueren els fotògrafs passejant pel carrer, i jo vaig haver d'accedir a retratar-me al seu costat, perquè en Michael viu de la imatge, és clar. En conclusió, allò que us vull dir és que no disposava de temps lliure per a tafanejar a l'ordinador d'en Quetglas. És cert que vaig saber que ell preparava una norma per a protegir el sòl rústic, però va ésser d'una manera ben casual. La seva cuinera és una llengua llarga i va fer-se la topadissa amb la meva en el mercat. «Què opines, li va demanar, de la pensada que acaba de tenir el meu senyor de limitar a catorze mil metres la possibilitat d'edificar en el camp? I en comptes de respondre, la meva li va dir que es disposava a fer llampuga amb pebres. Us ho cont, perquè vegeu la magnitud de la ignomínia que suposa acusar-me a mi d'obrir el correu dels altres. Us imaginau, tot un president de govern, com he estat i encara som moralment, interceptant missatges del consell de Mallorca? Això no s'ho creu ningú, ni na Maria Antònia. I si qualcun de vosaltres s'ho creu, tocaré el timbal, el timbal, el timbal, cada vegada més fort, i emetré un xiscle tan agut que rompré més vidres que els coets d'en Rodrigues. Apa, ho dic com una advertència, perquè us adoneu que tenc raó. Tanmateix la tenc, la tenc, i la tenc: tota, tota i tota. I si Maria Antònia Munar no s'ho creu, tant m'és: no te seré amiga, cara de formiga.