La mosca del vinagre

Des del temps de Darwin la ciència s'ha proposat humiliar la persona. Els científics no han estat capaços de trobar el remei per a guarir un constipat en dos dies, i en canvi empren, amb èxit, la seva saviesa per a establir el parentiu entre l'home i els animals més humils. Darwin va dictaminar que el goril·la és l'esglaó que separa l'animal irracional del racional, i la majoria dels moralistes de l'època s'escandalitzaren i li amargaren l'existència. A hores d'ara ja ningú no se n'escandalitza, d'això, i fins i tot contemplam amb orgull el nostre passat de mico, vists els parentius genètics que ens han anat sortint. Si hem d'ésser francs, l'organisme humà és d'allò més vulgar. Els especialistes en trasplantaments d'òrgans asseguren que els de porc són els més semblants als de la persona, de manera que no trigaran gaire a trasplantar-li'n. D'altra banda, rates i conills serveixen des de sempre de banc de proves en els laboratoris de farmacologia. En fi, Quevedo afirmava que moriria de vell i encara no comprendria «al animal bípedo que llaman hombre». Pobre somniador! Ni si hagués viscut mil anys no l'hauria comprès, ja que a parer dels científics tota cultura humanística és fruit de la imaginació. Dit amb altres paraules, els escriptors i els filòsofs transcendentalitzen i magnifiquen el gènere humà, perquè pretenen comprendre'l en clau religiosa. En canvi els científics centren les seves investigacions en la matèria i, en qualsevol cas, el fet que siguin creients o ateus no determina les seves conclusions. Ara mateix, acaben de fer-nos saber que el component genètic de la mosca del vinagre és molt semblant al dels humans. És a dir, que en llenguatge planer podem afirmar que la mosca i la persona procedeixen de la mateixa pastada. Mirau per on, tenim frases fetes que ja ens relacionen amb la mosca, tals com «no ets més que una mosca», per assenyalar tant la persona que és impertinent com la que és poca cosa, i «ets una mosqueta morta» per a definir aquella que es fa la nyeu-nyeu. Fet i fet, la saviesa popular no té límits. Heus ací que quan Jesús Gil qualifica de «malditos gusanos» els que volen tafanejar en els seus assumptes, no va gens desencaminat. Després d'haver-se descobert la similitud de la persona amb les mosques, cal suposar que els gens del cuc són de la mateixa família. I en cas d'ésser així, haurem de valorar aquest personatge singular que és Gil des d'una altra perspectiva: la del científic intuïtiu, que si és cert que no ha madurat intel·lectualment en els laboratoris USA, és tan respectable com un Barbacid o un Modolell. Però tornem al parentiu que s'ha establit entre les mosques i les persones. A mesura que els científics s'atreveixen a dir-nos allò que realment som, ens adonam que hem transcendentalitzat una cosa tan senzilla com és la vida, fins al punt de fer-nos-la irrespirable els uns als altres. A veure. Si temps enrere la humanitat hagués pres consciència que la seva presència al món no és més transcendent que la d'una mosca, hauria fet guerres, aixecat castells i temples, i ara mateix dedicaria hores i hores a parlar de la globalització? Cal pensar que no. Més aviat dissertaria sobre els seus orígens, que és on realment reposa la pedra filosofal del futur. La persona perd altivesa a mesura que es descobreix a si mateixa. Potser perquè se sent estafada, no sap ben bé per qui. La mosca del vinagre viu entre seixanta i vuitanta dies, per ventura cent. I viu feliç entorn d'una bóta, amb el vol una mica esburbat a causa de la infecció etílica que pateix. Res, comparat amb els mals dels homes. Hi ha una teringa inacabable de persones que al llarg de la història no sols no han viscut cent dies cent de felicitat, sinó que cada hora de la seva vida han maleït o maleeixen el fet d'haver nascut.