Un conco meu tenia una vaqueria devers l'aeroport. Hi havia un
safareig i de nins hi anàvem a posar-nos en remull. L'aigua era
sempre molt freda, fins i tot els dies més calorosos; s'havia
d'estar avesat a nedar en aquella gelor. La baixa temperatura
s'aconseguia per la circulació contínua. Sempre, a tota hora,
treien aigua del pou, la passaven pel safareig i anava a regar els
alfaus amb els quals alimentaven les vaques. D'això que cont deu
fer ja trenta anys o més. Així, doncs, que jo me'n recordi, fa ja
una trentena anys que l'aigua extreta dels pous del llevant de
Palma era salabrosa i sols servia per l'alfaus. A la banda de
Campos passà exactament el mateix cap a finals dels vuitanta i allà
coincidí la salinització amb les subvencions europees per retirar
vaques, la qual cosa abocà la comarca a la inactivitat agrícola.
Pel mateix temps el Parlament acordà protegir Es Trenc i els
campaners veren en aquesta decisió una gran injustícia. Per què
ells no podien abocar-se, també, a urbanitzar i explotar la seva
costa?
Amb tot això vull dir que el problema de l'aigua, el problema de
la sobreexplotació dels aqüífers és un problema antic al qual mai
s'ha pensat donar-li una solució duradora. Quan ara venten el foc
des de la presidència d'Emaya ho fan volent amagar les causes
vertaderes de la manca d'aigua. Els problemes que tenim o tendrem
més endavant no són per mor de la sequera ni per l'obstinació de la
consellera Rosselló de voler encarar un tema difícil aplicant
solucions de sentit comú perquè el seu pla de xoc té més de lògic
que no pas de verd.
Fa estona que sabíem que sobreexplotàvem els aqüífers. Primer va
ser la salinització, després pous autoritzats o permesos, viatges
d'aigua, el trasvàs des de la Marineta cap a Palma-Calvià,
l'operació «barco», la dessaladora... Qui hi ha al darrere de tot
aquest rosari de despropòsits? Una administració autonòmica
disposada a deixar fer, una administració central que apedaça amb
Móstoles i dessaladores a les quals s'hi afegeix una administració
local que es presenta davant la ciutadania com la consciència de la
catàstrofe, una catàstrofe bíblica, responsabilitat exclusiva dels
pecatots dels governants autonòmics. Però, es tuda o no es tuda
aigua a les canonades? És fàcil o és un calvari voler posar un
comptador per habitatge?
Amb tot això jo hi veig una campanya molt més dura que la simple
campanya política d'erosionar el govern. Tres són les fites que
persegueixen els despreocupats per l'aigua. En primer lloc fer-nos
creure que la solució existeix i està en la gestió tecnocràtica
capaç de reparar els efectes negatius de l'abús que hem fet. Ens
presentaran aquestes solucions tecnològiques "dessalar o importar
aigua" com solucions neutrals, independents de l'organització
social o l'orientació econòmica. Un cop assumit això i fetes les
grans inversions necessàries amb capital públic repartit a parts
equilibrades entre els municipis, l'autonomia, l'Estat i la Unió
Europea, vendrà la segona part. Com que, ens diran, la gestió
pública és ineficaç convé privatitzar el proveïment d'aigua i
s'obrirà un concurs que guanyarà qualsevol empresa amiga. Acabat
aquest cicle, serà quan recolliran la idea que l'aigua és valuosa,
imprescindible i que cal posar-li un preu perquè tothom sàpiga el
que de veritat costa. Serà aleshores quan, a més d'haver romput
l'equilibri de l'aigua, també haurem romput amb aquell costum dels
regants que diu que mai no es pot negar a ningú servir-se d'aigua,
que hem d'obrir el nostre espai privat perquè hi puguin circular
els canals que proveeixin els nostres veïns.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.