Cercles que es tanquen

Stephen Hawking du trenta-cinc anys a una cadira de rodes. Damunt de dos cercles diu que abans de la malaltia (esclerosi lateral amiotròfica) no li interessava res, però que després, un cop malalt, massa coses valien la pena, i no hi havia prou temps per comprendre-les i disfrutar-les. Segur que Hawking veu el món d'una manera diferent a tots nosaltres, encara que això no és estrictament cap novetat (López Rodó també ho veia, diferent) perquè per veure un món diferent no cal anar a cap forat negre, ni tan sols al cor d'una cultura estranya, com la dels apatxes: basta estirar-se a la llitera del cirurgià, a la cadira del dentista, al divan del psicoanalista, i pensar en no res, o en un cercle qualsevol, i concloure que tots estem malalts, si més no de temps.

També hi ha cercles en els quals no és fàcil d'entrar, comprenent-los, com ara el de Viena. Si eres un nin a un poblet de muntanya a Àustria, als anys vint, potser Wittgenstein fou el teu mestre. Algun d'aquells deixebles degueren acabar a un camp de concentració, empresonats o guardians, sense saber com havien entrat a aquell cercle, ni com sortir-ne, desaprofitant la seva intel·ligència, veient, o fent, o patint, coses pitjors. Les llibretes de Hawking ja deuen ser a hores d'ara tan cobejades com els quaderns de Wittgenstein (o, en altres cercles, com les llibretes de Van Gaal o com aquestes notes que Pujol diteja sempre segons abans de començar a parlar en públic). No sabem què diuen, els papers de Hawking, i el problema és que possiblement es pot escriure amb una sola xifra el nombre d'èssers vius que els entendrien. Gairebé deuen ser tan difícils d'entendre com aquesta afirmació que un únic cercle envolta aquest món on conviuen cervells com els de Hawking, o el d'aquell mestre austríac, de nom Wittgenstein, amb ectoplasmes com Anelka i els seus germans. Un altre cercle. Sabia Wittgentsein, sap Hawking que els apatxes vivien en tendes circulars "en deien wickiups", fetes en tres dies, i que recollint-ne les pells i les perxes els permetien fer una vida nòmada? Em jugaria qualsevol cosa que Dalí ho sabia: una intuïció. Molta gent sap que els apatxes sempre es negaren a viure en tendes que no fossin circulars, perquè hi veien, en el cercle, un resum del món que ens envolta, una garantia que tots caminem per una línia invisible que tot ho uneix i tot ho aplega. Estem persuadits que un fil recorre totes les coses: hi estan enfilats, com grans d'un collaret, tots els mons, i l'home, i els fets, i la vida, només ens arriben en virtut d'aquest fil, diu Emerson, que s'ho sabia. Els qui ho saben "com els qui van tenir la sort que Wittgenstein els fes classe, com els qui entenen els papers de Hawking, com els qui poden jutjar López Rodó amb coneixement de causa, com els apatxes" comparteixen un cercle propi, dins el gran cercle que compartim tots. El món és circular, un immens cercle, una esfera. Com aquest article, que es tanca amb una felicitació a Miss Espanya.