El problema de l'aigua

Si aquest hivern haguéssim tengut pluges abundants i els embassaments estiguessin plens a vessar, com fa dos o tres anys, ara ningú no parlaria del problema de l'aigua. Com que tenim una de tantes sequeres tan normals i freqüents a les nostres illes, tothom posa el crit en el cel, es proposen solucions urgents més o manco miraculoses a curt termini, i el tema es converteix en qüestió de vida o mort per al Govern de progrés. En canvi, fins ara no hem vist que ningú plantegi la qüestió a llarg termini, que és com ha de projectar les coses un polític vertaderament progressista, sigui verd o color de rosa, que ja està bé de pintar quadres on l'únic que importa és el contrast dels colors. Ja és hora de plantejar el problema en els seus termes reals i de prendre les decisions dràstiques que la intolerable situació actual imposa. El primer problema no és si tenim poca o molta aigua, sinó que en l'administració d'aquest recurs escàs hi ha una anarquia total. Per començar, és incomprensible que no hi hagi encara una gestió única de l'aigua a Mallorca que permeti que el preu de l'aigua sigui igual per a tots els mallorquins. Si la benzina, l'electricitat, les medecines, fins i tot el pa i tantíssimes altres coses de primera necessitat tenen un preu únic a tota l'illa, com és possible que en el preu de l'aigua encara hi hagi escandaloses diferències, segons quin sigui el municipi que la subministra? En una política que seria no sols solidària, sinó senzillament sensata, l'aigua hauria de tenir el mateix preu a Palma que a Manacor, a Pollença que a Esporles. Però aquest és un tema al qual els polítics en exercici no s'atreveixen a posar-hi mà. I aquí sí que hi ha unanimitat total entre tots els partits: Sigui del PSM o d'UM, del PSOE o del PP, no hi ha batle que s'atrevesqui a plantejar una equiparació del preu de l'aigua que suposàs un augment considerable de la factura que paguen els seus ciutadans. Molt pitjor encara és la covardia dels moltíssims Ajuntaments mallorquins on no es controla en absolut el consum d'aigua, sinó que es fixa un cànon anual i tant paga qui consumeix molt com qui consumeix poc. Com que el cànon és molt baix, ningú protesta. Parlar, per tant, de sancionar els usos abusius, quan no hi ha manera de controlar si hi ha tal abús o no, és simplement esperpèntic. I així, continuam malbaratant l'aigua mentre tothom posa farisaicament el crit en el cel demanant que se'n redueixi el consum. I a Palma, el govern del PP no es posa enèrgicament a implantar els comptadors individuals perquè Emaya continua defensant, almanco de fet, la filosofia d'una empresa privada, i per tant no té interès a reduir el consum, sinó que considera que com més aigua ven, més positiu és el seu balanç. Gestió única, i per tant preu únic, de l'aigua a tot Mallorca, comptadors individuals a totes les cases, control estricte del consum, i campanyes de reducció del consum superflu; aquestes són les mesures progressistes que podrien començar a resoldre el problema de l'aigua. Però si als responsables de la política d'aigües no se'ls acut res millor que la típica recepta capitalista d'encarir els productes escassos que no saben administrar correctament, no ens ha d'estranyar que molta gent comenci a pensar que per a tal viatge no feien falta aquestes beaces.