Avui encara que sigui reiteratiu i tòpic parlaré de l'ametler.
És fruita del temps. I el tema dóna per a moltes variacions. Des de
l'elegia més profunda i sentida parlant del pas del temps i de com
és d'efímera la florida, el goig, la bellesa o el que li vulgueu
dir; passant a referents més sarcàstics, com seria comparar la flor
primerenca d'un ametler al discurs polític de la meva/nostra
estimada Mabelita Cabrer, que a primer cop d'ull sembla tot lo món,
però que, al cap i a la fi, "com diu la dita, flor de gener no
omple el paner" les raons de la diputada són d'una lleugeresa tal
que no és altra cosa que remutxalla tallada de la mala lluna.
Però no parlaré de la flor d'ametler "un altre col·laborador ja
li ha tret el suc abans que jo" sinó d'una altra bellesa que ens
proporcionen aquests arbres. És una bellesa oculta, a l'abast dels
iniciats, menys ostentosa. És la bellesa del despertar, de la
brostada. Sobretot, si estan ben exsecallats, just una mica abans
de la florida podreu observar com les tanyades i els branquillons
s'inflen ufans, com els pits d'una partera. L'espectacle de per si
ja encarna la seva bellesa. Sobretot si feim memòria d'aquells
mateixos brots un mes abans. Però no s'atura aquí l'exhibició, sinó
com he dit abans, si els arbres estan ben podats, observarem que
aquesta tibada s'acompanya d'uns reguinyols cromàtics que van des
del verd de les tanyades més tendres, al vermellenc de les d'altres
anys, passant pel gris de les més velles.
Però per copsar aquesta altra bellesa s'ha de ser una mica
iniciat en l'art de la pagesia, s'ha d'haver mamat una mica la pols
dels terrossos. No està a l'abast de qualsevol. I això no vol dir
que la contemplació d'aquest espectacle de to més franciscà,
pressuposi que no es pugui copsar el que és evident per a tothom.
Però la sensació de ser pocs els ungits que ho copsen t'atorga, no
sé per quines cinc-centes, una sensació de privilegi elitista.
Potser és innata, aquesta sensació en la raça humana, potser és la
derivació a una escala més racional de la rude llei del més fort
que estructura les comunitats dels altres animals. Els nins que
duen a escola l'objecte més prohibit o més estrany se senten
privilegiats. El privilegi dels rics consisteix a no freqüentar els
llocs dels pobres: viuen a barris inaccesibles, van a espectacles
cars, viatgen a països llunyans, estiuegen a cales
solitàries...
Tanmateix, no és aquest privilegi, el que distingeix els rics,
el que jo més admir sinó d'altres que, per les raons que siguin,
m'han estat vedats o per la meva turpitud he estat incapaç
d'assolir la bellesa oculta d'una simfonia, o les vibracions més
íntimes que et vol transmetre una obra d'art plàstica, o tenir la
ment preclara per complir amb la missió de poeta que Gabriel Alomar
explicita en el seu poema El Geni. O, potser, senzillament,
veure-hi clar dos dits més enllà del meu nas. Mentrestant, cada
hivern, per les calmes de gener, gaudiré d'un espectacle que passa
desapercebut a la majoria de gent, com un conhort; com un privilegi
singular, potser, ni més ni pus, com el privilegi singular que en
Queu Pudasca, "el protagoniste d'un conte de La rara anatomia dels
centaures , de M. À. Riera" defensà gairebé fins a
l'extenuació.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.