Avui encara que sigui reiteratiu i tòpic parlaré de l'ametler. És fruita del temps. I el tema dóna per a moltes variacions. Des de l'elegia més profunda i sentida parlant del pas del temps i de com és d'efímera la florida, el goig, la bellesa o el que li vulgueu dir; passant a referents més sarcàstics, com seria comparar la flor primerenca d'un ametler al discurs polític de la meva/nostra estimada Mabelita Cabrer, que a primer cop d'ull sembla tot lo món, però que, al cap i a la fi, "com diu la dita, flor de gener no omple el paner" les raons de la diputada són d'una lleugeresa tal que no és altra cosa que remutxalla tallada de la mala lluna.

Però no parlaré de la flor d'ametler "un altre col·laborador ja li ha tret el suc abans que jo" sinó d'una altra bellesa que ens proporcionen aquests arbres. És una bellesa oculta, a l'abast dels iniciats, menys ostentosa. És la bellesa del despertar, de la brostada. Sobretot, si estan ben exsecallats, just una mica abans de la florida podreu observar com les tanyades i els branquillons s'inflen ufans, com els pits d'una partera. L'espectacle de per si ja encarna la seva bellesa. Sobretot si feim memòria d'aquells mateixos brots un mes abans. Però no s'atura aquí l'exhibició, sinó com he dit abans, si els arbres estan ben podats, observarem que aquesta tibada s'acompanya d'uns reguinyols cromàtics que van des del verd de les tanyades més tendres, al vermellenc de les d'altres anys, passant pel gris de les més velles.

Però per copsar aquesta altra bellesa s'ha de ser una mica iniciat en l'art de la pagesia, s'ha d'haver mamat una mica la pols dels terrossos. No està a l'abast de qualsevol. I això no vol dir que la contemplació d'aquest espectacle de to més franciscà, pressuposi que no es pugui copsar el que és evident per a tothom. Però la sensació de ser pocs els ungits que ho copsen t'atorga, no sé per quines cinc-centes, una sensació de privilegi elitista. Potser és innata, aquesta sensació en la raça humana, potser és la derivació a una escala més racional de la rude llei del més fort que estructura les comunitats dels altres animals. Els nins que duen a escola l'objecte més prohibit o més estrany se senten privilegiats. El privilegi dels rics consisteix a no freqüentar els llocs dels pobres: viuen a barris inaccesibles, van a espectacles cars, viatgen a països llunyans, estiuegen a cales solitàries...

Tanmateix, no és aquest privilegi, el que distingeix els rics, el que jo més admir sinó d'altres que, per les raons que siguin, m'han estat vedats o per la meva turpitud he estat incapaç d'assolir la bellesa oculta d'una simfonia, o les vibracions més íntimes que et vol transmetre una obra d'art plàstica, o tenir la ment preclara per complir amb la missió de poeta que Gabriel Alomar explicita en el seu poema El Geni. O, potser, senzillament, veure-hi clar dos dits més enllà del meu nas. Mentrestant, cada hivern, per les calmes de gener, gaudiré d'un espectacle que passa desapercebut a la majoria de gent, com un conhort; com un privilegi singular, potser, ni més ni pus, com el privilegi singular que en Queu Pudasca, "el protagoniste d'un conte de La rara anatomia dels centaures , de M. À. Riera" defensà gairebé fins a l'extenuació.