Aquells estius

En aquells anys, els 60, al Port de Felanitx, al bar Jaber, els picadors varen organitzar un congrés d'allò més extraordinari: per entrar, com a invitació, els participants havien de dur una estrangera. N'hi hagué que es presentaren amb tres. Jo, que no he tengut mai les habilitats requerides en aquesta activitat, vaig tenir noves del congrés quan ja s'havia acabat. Només sé que, en plena gatera, l'actuació que tengué més èxit va ser la d'un felanitxer que, amb molt de criteri, va recitar El dos de mayo enfilat damunt una taula: «Oigo Patria tu aflicción / y escucho el triste concierto / que forman tocando a muerto / la campana y el cañón...». Les estrangeres ho trobaren molt romàntic.

L'ofici de picador era dur i requeria una certa preparació. Els pocs que no tenien el do de les llengües (qualitat per a mi portentosa, però molt general en el ram) n'estudiaven durant l'hivern. A alguns, aquells coneixements els han servit ulteriorment per a altres activitats menys sentimentals. La duresa de l'ofici es manifestava sobretot, cada quinze dies, en els canvis de torn de les turistes. Els adéus davant l'hotel eren molt sentits i alguna llàgrima donava versemblança a la pena. Quan havia partit l'autocar, els picadors feien rotllada fins que, mitja hora més tard, arribava l'altre torn i tot tornava a començar. Però no tot eren flors i violes, i si s'acabava l'agost i algun picador encara no tenia tres o quatre femelles al sarró solia comentar preocupat: «No sé si enguany salvarem la temporada». Després arribava l'hivern, i la professionalitat exigia una correspondència atenta per si l'any següent les enamorades tornaven.

Un bon amic meu i d'en Nadal Batle, en Jaume R., va voler fer de picador una temporada i va estudiar anglès. Va triomfar en el primer intent i es va fer seva una irlandesa. L'èxit, però, fou una mica prematur i inesperat, i a altes hores de la matinada el nostre amic no sabia on havia de dur aquella conquesta, de manera que, com que no passava ningú, va decidir que una vorera del carrer era un lloc tan bo com qualsevol altre per a un esplai del cos. Quan ens ho contava, en Nadal no se'n sabia avenir i, entre admirat i curiós, va inquirir: «I no feia mal?». En Jaume R. el va mirar una mica desconcertat perquè la conversa derivava cap a consideracions que ell no trobava gens pertinents: «No ho sé, jo estava damunt», va contestar per liquidar el tema. Actualment en Jaume R. és un bon jan que pren la fresca davant ca seva, pensa que la vida s'ha de viure tal com ve, i ara toca pescar raors.

En Miquel T. era una altra cosa. En Miquel T. va ser, sens dubte, el millor picador, i encara aguanta. Va innovar la tècnica de l'aproximació seductora perquè va saber treure profit d'un estri modest i casolà: el llaüt familiar. Encara el veig, fent voltes per les cales, de bon matí, amb el seu posat apol·lini, tota la musculatura presentada per fer el millor efecte. Dret damunt coberta, un peu li bastava per governar amb perícia la barca, que primer feia d'instrument de seducció i després de refugi per al sexe furtiu. Com a bon patró que és, ha sabut capejar amb dignitat els embats del deteriorament físic (tot i que mai no ha deixat de ser un home plantós). Així, davant els primers símptomes de decadència, va reaccionar amb promptitud i va canviar la barca per un iot. Una cosa per l'altra. I ara, quan ha passat una temporada magra, se'n va un mes a Cuba, a refer-se de la mala ratxa. En Nadal Batle, en un dels seus articles d'aquest diari, el va fer deixeble i admirador d'en Porfirio Rubirosa, que, com tothom hauria de saber, va ser el principal playboy d'aquell temps (i això que aleshores no era com ara, que qualsevol imbècil pot arribar a personatge del periodisme xafarder). En Miquel T. gasta una certa sensibilitat i afeccions patriòtiques, però no el veig, francament, al cementeri parisenc de Père-Lachaise visitant la tomba d'en Rubirosa.

Ara són altres temps i no hi ha, pròpiament, picadors. Sobretot perquè, en qüestió de sortir del botador, es pot ben dir que les estrangeres no es distingeixen de les altres, les que, en termes hípics, en Francesc Bujosa anomenaria nacionals.

P.S. Com haurà observat el lector, a la UIB anam atacats de fal·lera sexual, i un, modestament, s'apunta així com pot a la solidaritat amb els companys de les preguntes coentes.