Dones apallisades

Els troglodites encara són entre nosaltres, la violència, sigui la que sigui, està mal considerada, però encara ara té una justificació social, justificam algunes guerres, justificam les agressions als àrbitres, fins i tot comparam els cops de puny que es donen als camps de futbol i a la boxa la qualifiquen d'esport. Estic ben segur que també més d'un justifica donar-li una pallissa a la «seva» dona.

Si no és així, com s'explica que durant l'any 99 quasi un centenar de dones moriren a mans dels seus marits, companys sentimentals, ex el que sigui, i per damunt de tot amos i senyors?

Com podem justificar que moltes d'aquestes dones en reiterades ocasions denunciessin l'actitud dels seus agressors i que els agressors visquin impunement a la nostra societat i que una vegada que li peguen a una dona i es cansen puguin canviar el sac per poder continuar amb la seva activitat física, i que no passi res?

No puc entendre aquesta impunitat front les nostres lleis, la impunitat dels agressors, dels agressors denunciats, que segur que convivim amb una majoria que no són denunciats, també estic ben segur que les agressions no són només físiques, que n'hi ha de psíquiques molt importants i existeix l'agressió d'actitud, la més generalitzada. Quina cobertura legal se li aporta a una dona apallissada o maltractada ? A mi i a moltes dones ens fa la sensació que l'única sortida és la fugida, abandonar-ho tot, ja que la justícia, la policia, l'Administració no dóna o no vol donar solució al tema. No se sap què fer, no ens hem dotat de prou mecanismes per aturar les agressions.

Una possible solució seria posar xips al agressors, com si fossin cans ( i que hem perdonin els cans) per saber en tot moment on són i què fan, una altra seria rebaixar els seus nivells de testosterones, practicar amb ells una lobectomia o qualsevol idea radical, irreversible i de poc cost.

El que no podem consentir és que moltes dones visquin atemorides, que d'altres visquin amb el coneixement de la impotència de no tenir resposta de la societat, presumptament tan avançada, que d'altres no visquin i d'altres que morin.

Vull modestament protestar, protestar cada dia que faci falta, i si és necessari induir a la insurreció, al fet que cada vegada que es produeix una alteració de la convivència, a què cada vegada que tenim coneixement d'una nova agressió donem suport als actes organitzats per les dones organitzades (que haurien de ser més), a què ajudem a eradicar aquesta lacra social amb tots els nostres mitjans, envaint les comissaries, saturant els jutjats de denúncies, assenyalant amb el dit pel carrer els agressors, fent-los el buit, acollint les amigues o conegudes que es puguin trobar en aquesta situació, donar-los a conèixer que no es troben soles, que poden comptar amb el nostre suport. Al mateix temps que s'han d'assolir polítiques preventives (educació, duresa de les lleis, mà ferma de la societat...), s'ha de articular una xarxa d'acolliment, per a les famílies que suporten les agressions, que no han de deixar la seva vida perquè a un desgraciat se li ha passat pel cap que és superior i ho ha de demostrar. Per sort el tarannà ja ha canviat, encara puc recordar-me de les paraules de Cañellas , ex molt honorable, quan una dona va esser apunyalada en setze ocasions, «... que són males de matar».

Ja ni ha prou, cada vegada que els mitjans de comunicació en parlen, o tinc coneixement d'aquests fets, penso en aquella màxima feminista «Si los hombres pariesen, el aborto seria un sacramento» i crec que si de veres, si de bon de ve, volguéssim, les agressions s'aturarien, que si en lloc de les dones fóssim els homes els que ens trobéssim en aquesta situació ja hauríem fet tot el possible per solucionar-ho, que l'angoixa és una tortura de la que no podem sentir-nos còmplices. Ja sé que tot això no és nou, que moltes persones també ho pensen, però cada dia hem de sumar veus i amplificar-les.