L'encaparrotament del PP

L'actitud de Jaume Matas de mantenir-se com el llanero solitario, tot sol contra tothom, el va dur a la derrota després de la qual era lògic pensar que el PP fes passes perquè en un futur això no es tornàs a repetir. És a dir, que pogués tenir un aliat potencial amb el qual pactar: pareixia que el congrés d'octubre havia obert mínimament la porta. Però els darrers moviments dins el partit conservador no indiquen que les coses vagin per aquest camí. Joan Verger, el gran valedor de l'acostament a UM, s'allunya de la primera línia; Matas continua fent cas els que el volen llançar a un enfrontament amb els nacionalistes al millor estil Aznar... Aparentment no té cap sentit, aquest encaparrotament. Si només hagués estat cosa de Matas i del seu reduït cercle d'assessors, després del fracàs a les eleccions seguiria uns anys fins a tornar a perdre les pròximes eleccions, o bé trobaria una sortida després de les generals del proper març. Seria el moment en què es destaparien els relleus que aspiren a dirigir el PP el 2003, o abans: Joan Flaquer i Jaume Font. Flaquer i Font representen les dues imatges del partit que actualment estan en fricció dins el PP. El primer, d'una aparença pseudoelitista, poc popular, tipus Matas. El segon, un neocanyellisme populista d'arrel i formes parforanistes. Que els dos estan, a hores d'ara, en lluita per situar-se bé en la pole position cap al postmatisme és un fet. Però el dubte és si en la direcció del PP regional no s'estarà consolidant, i debilitant-se les alternatives, el model de Matas d'un partit totalment subordinat als interessos del PP nacional i deixant en un plànol secundari els interessos del partit a Balears. Si fos així li estaria passant el que patí el PSIB entre 1983 i 1996: que com que governava a tot Espanya el PSOE, la federació balear estava fermada de peus i mans, mentre el PP de Cañellas que governava Balears tenia les mans lliures per anar fent, amb un discurs d'oposició constant al centre socialista. Ara, per ventura, estam a l'inici del mateix procés, però a la inversa. El PSIB governant aquí a la contra del govern central conservador, i amb les mans lliures per anar teixint un model propi de la mà d'Antich amb uns tocs populars (l'home normal i corrent que la persona del president avala de forma natural, i practicant una via progressista autònoma que no tendria la dependència ofegadora del PSOE d'altre temps, ja que a Madrid en tendrien prou a veure què fan després de perdre les generals. Una combinació que els pot reportar grans beneficis a Balears. El PP illenc, mentrestant, amb un Matas subordinat totalment a Madrid, no tendria capacitat de reconduir el partit cap a unes expectatives reals de recuperar el poder el 2003 perquè mantendria, manté, el seu total aïllament que el condemnen a continuar fent d'oposició, però que a la central de Madrid ja li va bé per acusar el PSOE de pactes amb els «anti-Espanya». Tot això, clar, podria canviar ràpidament, segons com vagin les eleccions. Però de moment pareix que el més probable és que una victòria d'Aznar seria l'assegurança més sòlida perquè el Pacte de Progrés es mantengués còmodament, enfront d'un PP que entraria en una decadència política (no necessàriament electoral) cada vegada més intensa.