A favor del turisme actiu

TW
0

La bellesa d'un indret, d'una ciutat o d'un paisatge, no queda mai realment gastada o desgastada per la seva repetida (?) fruïció per part de tots aquells que ens han precedit en l'experiència, per part de tots els que l'han assaborida o admirada abans que nosaltres. La contemplació de l'obra d'art o de la bellesa no la desgasta. De més a més, és ben possible que l'experiència de la beutat "encara que sigui provocada pel mateix objecte, encara que sigui induïda per una mateixa realitat" no es repetesqui mai exactament. El que va veure, per exemple, un viatger romàntic al llac de Garda no és el que hi veuràs tu, lector amic, eventualment, si tens la benaurança d'arribar-hi. Si la mateixa sensibilitat col·lectiva canvia amb el pas poderós de la història, no diguem ja com canvia o és diferent la sensibilitat d'un individu a l'altre, per molt coetanis que siguin. De fet, la mateixa sensibilitat individual va canviant amb el pas del temps, en el transcurs de la vida. Una mateixa persona té una sensibilitat diferent quan és un adolescent, quan es troba en el seu àpex vital o quan és un vellard. Així, cada nova topada d'una mateixa realitat amb una sensibilitat humana produeix uns nous resultats, una nova impressió. En aquest sentit, doncs, tota experiència és original; no hi ha repeticions.

Tanmateix, sembla prou clar que el viatger hauria de fugir de les multituds "almanco de les turístiques, tan característiques de la nostra època. Actualment, ja se sap que sols és possible visitar molts d'indrets, de manera humanament profitosa, fora de temporada. «A Venècia, sols s'hi pot anar a l'hivern», et dirà un matrimoni amic. I tendrà tota la raó del món. Malgrat això tal vegada augmentin les probabilitats de trobar-te inundada la piazza per antonomàsia de la ciutat (les altres places, evidentment d'inferior categoria, reben el nom de campi o campielli, perquè encara hi ha classes), la plaça de Sant Marc, descrita per l'Empereur Napoleó com el saló més elegant de tot Europa.

Tampoc convé gaire visitar exclusivament els llocs més coneguts. Per exemple, és una llàstima anar a Venècia i no moure's més enllà de la barra del Lido, i encara sense explorar realment la llacuna: Torcello, San Lazzaro degli Armeni, Burano, a més de San Michele, Giudecca, Murano i el Lido. De fet, idealment, tothom que visita Venècia hauria d'aprofitar l'oportunitat per veure també Pàdua, la vella ciutat universitària, Vicenza, Treviso, Verona i encara guaitar, si és possible, al llac de Garda i perdre's una mica per Giazza (sols 300 habitants) i altres pobles dels monti Lessini, on es pot degustar o més aviat paladejar un vi amb molt, però molt, de cos i que mereix el major respecte. Es tracta del famós Valpolicella, del qual hi ha varietats francament perilloses: el Ripasso Valpolicella i el Recioto i el Recioto Amarone. Es tracta, possiblement, dels vins naturals de més grau que es coneixen, i són, sense cap dubte, doblement perillosos, perquè també ho són per a la butxaca, no sols per al cap.

Conscients que mai no visitarem "ni prop fer-s'hi" tots els llocs que mereixen la pena d'esser visitats, de tant en tant cal autoconvidar-se al viatge, a qualque viatge. I millor, per descomptat, si això no es fa sol. Per molt que el turisme receptiu hagi predominat i predomini encara entre nosaltres, ja fa almanco dos decennis que hem començat a practicar i gaudir el turisme actiu. Convé prou que l'incrementem, aquest turisme més enriquidor.