Tots recordam la devastació causada, ara fa un any, per l'huracà
Mitch a Amèrica Central. I tots recordam, també, les diferents
mostres de solidaritat i de suport sorgides de pertot arreu, entre
les quals no varen faltar les manifestacions del govern espanyol.
Ha hagut de ser una ONG del prestigi d'Intermón la que ha vengut a
dir-nos la veritat del que ha estat l'ajuda oficial espanyola als
països afectats pel Mitch.
L'informe d'Intermón ha estat recollit pels mitjans de
comunicació i no fa falta que m'hi estengui. Per als que no n'hagin
sentit parlar, es pot resumir dient, en primer lloc, que dos terços
del que es va anunciar com a ajuda han estat en realitat crèdits,
amb la qual cosa s'incrementa el deute d'aquests països i
s'afavoreix les empreses espanyoles (són crèdits condicionats a
l'adquisició de béns i serveis espanyols); en segon lloc, que hi ha
hagut molt poques ajudes a fons perdut noves, ja que la major part
han estat partides reorientades; i, en tercer lloc, que l'ajuda no
ha anat a les àrees més afectades per l'huracà.
Podem dir-ho en termes més generals: l'ajuda oficial al
desenvolupament feta des del govern central està lligada als
interessos comercials espanyols, és inferior al que se'ns vol fer
creure i no va allà on realment és necessària. A les persones que
segueixen qüestions de solidaritat internacional, res d'això els ve
de nou: la resposta oficial al Mitch se situa en la tradició de la
política espanyola de cooperació.
Tot això, però, té unes conseqüències greus que van més enllà de
l'engany o la desvirtuació feta amb aquestes quantitats concretes.
I una d'aquestes conseqüències és el desprestigi que així escampa
sobre l'àmbit de tot el que és cooperació, l'ombra de dubte que
deixa sobre qualsevol forma de solidaritat amb els països del Sud.
Pensem en les persones que, sense ser especialitzades en el tema,
escolten una breu informació de ràdio o llegeixen un titular sobre
aquesta qüestió. No es queden amb dades concretes ni amb
distincions més o menys difícils, sinó que es queden amb una cançó
que a tots ens sona: el destí de tot allò que vol ser ajuda als
països més necessitats és tèrbol, res no és desinteressat, qui sap
si les coses arriben...
Qui no ha sentit dir que els doblers suposadament destinats a
cooperació són en realitat una altra cosa? Informacions com les que
es desprenen del document d'Intermón avalen aquests dubtes i ens
plantegen la urgència de divulgar la diferència entre la cooperació
feta pel govern central, d'una banda, i la resta de la cooperació,
d'una altra. Aquesta resta inclou tant la cooperació
descentralitzada feta des de les administracions autonòmiques i
locals com la que fan les ONG. Crec que la consciència de la
diferent manera d'actuar en un i altre àmbit podria canviar la
percepció social del que és la solidaritat internacional.
La cooperació des del Nord cap al Sud és un terreny perillós, on
és fàcil caure en les trampes del paternalisme o de la netejada de
consciència. No obstant, i a risc de caure en les errades de la
generalització, crec que qualsevol paràmetre que pogués mesurar la
qualitat de l'ajuda ens indicaria que aquesta cooperació
descentralitzada és de molt millor qualitat que la que es fa des de
l'administració central. Podríem mirar el percentatge que se'n va
en gestió, la satisfacció de necessitats humanes bàsiques, la
potenciació dels col·lectius més desfavorits o la independència
respecte d'interessos comercials o polítics. L'informe d'Intermón
ja ens indica per on van les coses.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.