Discurs

Sembla que fa falta repetir-ho: el discurs va ésser pronunciat a la seu de la UNESCO, a París, la capital del país on va esdevenir-se la revolució que inaugura la modernitat política tot identificant la persona amb el subjecte de drets. També sembla necessari, fins i tot urgent, recordar que la UNESCO té com a objectius fundacionals els de promoure els valors culturals propis de totes les societats i la investigació científica, millorar l'ensenyament, eliminar les tensions socials i els prejudicis racials i afavorir la llibertat d'informació, i també sembla urgent, malgrat que difícil, aclarir què hi té exactament a dir-hi, a la seva seu, el president d'un país on en pocs anys s'ha exterminat qualsevol rastre dels partits opositors (l'Organització de Mujaidins d'Iran, PMOI, amb alguns supervivents exilats a Iraq, i el Partit Iranià pel Kurdistan Democràtic, KDPI), així com dels grups separatistes del Khuzestan i el Baluchistan. Potser aquest extermini té a veure amb la defensa dels valors culturals propis. Si és així, la negativa de l'accés al país àrab a representants de les Nacions Unides, o la prohibició "entre d'altres" del diari Tous, i del substitut Jameah, o la desaparició des del maig passat de l'editor del diari en anglès Iran News, Mosteza Firouzi, condemnat a mort i amb la sentència confirmada, suposen una mesura per a millorar la investigació científica. Els absurds d'empresonar l'Hojjatoleslam Mohsen Saidzadeh per un article "que hom sospita no gaire flamíger" sobre el paper de la dona a l'Islam, o l'antic primer ministre Abbas Amir Entezam "dues vegades: el maig del 1997 i el setembre del 1998" per denunciar la situació dels drets humans a les presons iranianes per ventura perseguien eliminar tensions socials. La censura omnipresent, la persecució de les emissions de televisió estrangeres (i no cal afegir el fet que la televisió oficial ben segur és una llauna: musiqueta i discursos, teatre casolà i res del que passa a la resta del món), la limitació i intervenció de gairebé totes les comunicacions poden fins i tot ésser, en aquesta òptica, una manera d'afavorir la llibertat d'informació. I la pràctica habitual de les condemnes a mort o a presó sense judicis (sovint més racionals i manco arbitràries que els judicis, quan n'hi ha), de les fuetades, o de l'assassinat (no pot qualificar-se d'una altra manera) per lapidació dels adúlters o dels predicadors de la fe baja'i "com ha denunciat "Human Rights Watch" són una forma d'aminorar els prejudicis racials. I també es fa difícil saber amb què relacionar, si amb l'educació o amb la llibertat de pensament, les paraules del general Yahya Rahim Safavi, cap de la Guàrdia Revolucionària, adreçades als anomenats reformistes: «extirparem els contrarevolucionaris allà on siguin; a alguns els tallarem la gola, a d'altres la llengua».

A la mateixa sala on els delegats d'un centenar i mig llarg de països dilaten i deformen qualssevol idees i paraules, l'encara president de la UNESCO ha repetit que la vertadera força d'Europa rau en la cultura i en els valors democràtics. El pròxim president serà el japonès Koichiro Matsuura, que derrotà per 34 vots a 13, en la tercera volta, el saudí Ghazi Algosaibi. Hom ha dit que el candidat japonès és un tecnòcrata i que ha conquerit alguns vots convidant diversos delegats a viatjar al seu país natal, i no hi ha notícies (sincerament: algú les creu necessàries?) sobre què entén el candidat saudí per llibertat d'informació, o per afavorir la investigació científica, o per disminuir la discriminació racial. Per acabar de completar el panorama, i com a nota grotesca, a poques illes de cases d'aquesta sala Paco Rabanne insisteix que aviat l'estació espacial russa MIR caurà damunt la terra i la fi del món començarà a París. No caiguem en la fatuïtat de descartar-ho.