L'adopció per parelles de gais i lesbianes

Confon l'església els seus feligresos i la ciutadania quan pretén que la capacitat per educar els infants està determinada per la nostra orientació sexual. Aquesta pretensió ens rebaixa al terreny de les bèsties, objectes passius d'una naturalesa amoral, incapacitats per emetre judicis de valor sobre nosaltres mateixos, per tant per canviar. En res impideix el sexe dels pares la capacitat per educar en valors com la solidaritat, el respectr, la tolerància, la responsabilitat o l'honradesa. En res minva aquella la nostra capacitat per ensenyar a diferenciar entre allò bo i allò dolent, a construir-se amb un esperit crític i responsable.

Al·lega també l'església que l'adoptat podria trobar-se amb dificultades insuperables a l'escola. Això mateix s'ha dit per oposar-se al divorci, als col·legis mixtos, a la integració racial o dels discapacitats. L'experiència i el sentit comú demostra que els nins no tenen majors complexos que els induïts pel seu entorn adult. No és en els nins on residiria el problema.

Insisteix l'església que són necessàries les figures paterna i matera per a la correcta formació personal del menor. Jo diria que també és convenient disposar de la presència de padrins, germans, oncles i altres persones al seu voltant. Però defensa l'església un model parentiu en el qual pare i mare mantenen uns rols socials contraris a la consciència col·lectiva actual. Subjecta en la seva doctrina les dones a un suposat mandat natural que les determina amb les característiques de submissió, paciència, dependència i reproductores. A l'home el pretén amb una naturalesa autoritària, amb coratge i independència. En la meva opinió, homes i dones estan igualment dotats per a la reflexió i la responsabilitat, independentment de la seva orientació afectivo-sexual.

Conseqüent amb l'opinió eclesiàstica, s'haurien de tancar els internats religiosos en els quals els alumnes conviuen contínuament amb professors sense experiència paterna, i als qui es priva en llargues temporades de la presència del pares biològics. Jo he estat quatre anys internat en un d'aquests col·legis, per la qual cosa, d'acord amb la seva doctrina, podria reclamar-los la meva suposada incapacitat per educar. Igualment, s'haurien de donar en adopció a matrimonis tradicionals els fills de mares fadrines o dels divorciats.

A més, és conegut que de homosexuals i lesbianes n'hi ha hagut sempre, en totes les cultures i al llarg de la història. I hem educat els nostres fills amb els mateixos resultats que els heterosexuals.

Però ara la convivència pública i notòria de parelles de gais i lesbianes és freqüent. I no demanam que es legisli sobre un fet inexistent, sinó que és una realitat l'existència d'aquestes parelles amb fills a càrrec. El problema és que la legislació no respon adequadament a aquest fenomen. La desaparició d'un dels pares pot deixar el menor desassistit, i el membre supervivent de la parella sense capacitat legal per continuar exercint la seva responsabilitat amb el menor. I si observam el que succeeix en països més avançats, serà una realitat molt més freqüent. La responsabilitat pública amb el menor ha d'oferir una solució legal a aquestes situacions.

Per tot això, negar el dret a l'adopció a les parelles d'homosexuals, i el dret dels nins a ser adoptats per elles, és dir a gais i lesbianes que no estam capacitats per a l'exercici de la raó, la llibertat, la responsabilitat i la sociabilitat. És negar-nos, per tant, el respecte a la dignitat com a persones, fonament principal d'un ordre polític democràtic.