Dimecres, 17.- He de rectificar una informació errònia respecte
de la meva persona. Des que vaig anar a un programa del Canal 33,
en el qual em presentaren com a empresari, circumstàcia que
immediatament vaig desmentir, veig que amb freqüència es repeteix,
en algunes informacions, aquesta dada incorrecta. Tot i que,
certament, tenc un càrrec de responsabilitat en un grup d'empreses,
no som empresari, sinó empleat. Dit això, he de manifestar que som
l'empresari dels meus somnis, de les meves escriptures i de les
meves dèries i, alhora, confessar la deficient rendibilitat
econòmica d'aquestes empreses, a les quals he dedicat temps i
doblers, si bé és cert que tampoc no es mesuren pels guanys
econòmics, sinó per les satisfaccions que produeixen, gairebé
sempre d'ordre intern.
Divendres, 19.- Ha mort un perifèric no prou valorat, malgrat la
seva extensa i original obra. Ha mort el poeta Guillem Viladot, amb
qui vaig tenir una breu relació de desencontres irrecuperables.
Havíem xerrat, amb Pepa Llopis i Joan Brossa, d'anar a Agramunt a
fer-li una visita i veure el seu museu Lo Pardal, però en les dates
programades Brossa patí una embòlia no gaire greu, un avís que
ajornà indefinidament el viatge. Més endavant, Viladot havia de
presentar, a l'Espai Mallorca de Barcelona, el meu llibre El seny
del foll. Per aquest motiu vaig parlar amb ell, per telèfon, en un
parell d'ocasions i, finalment, declinà fer-ho, car l'havien
d'ingressar en una clínica de Navarra per fer-li una revisió. La
darrera vegada que vaig xerrar amb ell el vaig trobar desanimat i
pessimista. El vaig intentar encoratjar, però el seu desànim era
profund, d'una fatiga antiga per una llarga lluita desigual.
Viladot intuïa la fosca rere la nuca, aguaitant un descuit. Avui la
fosca s'ha apoderat, definitivament, d'una intel·ligència
lluminosa. Però ja sabeu que els poetes mai no moren. Si de cas,
els maten els no lectors. Amb Guillem Viladot tenim un deute: el de
la restitució mitjançant la lectura.
Dissabte, 20.- El que fa més gran un home gran és la seva
generositat. Gran en grandària física, Bartomeu Fiol és gran,
sobretot, en grandària humana i intel·lectual i, en ambdós casos,
no escatima la seva generositat envers nosaltres. Conec Bartomeu
Fiol fa prop de vint anys, malgrat que ell no me conegués. Sovint
el trobava tafanejant a les prestatgeries de la minúscula llibreria
Cavall Verd, on el també poeta Rafel Jaume oficiava de llibreter
rere una taula de fusta i unes ulleres de cul de tassó. Aleshores
ja coneixia Calaloscans, editat a la col·lecció La Sínia, de
l'editorial Daedalus, i Camp Rodó, publicat a la col·lecció
Balenguera de can Moll, dos poemaris essencials en la literatura
catalana dels darrers cinquanta anys, però mai no me vaig atrevir a
dir-li res. Aquests darrers anys hem coincidit en tres o quatre
ocasions. Que jo recordi en un programa de ràdio, en una lectura
poètica a Selva i en una taula rodona sobre poesia. Almenys en dues
ocasions ha xerrat, en els seus articles d'aquest mateix diari,
exercint de crític suplent, com ell diu, de les meves escriptures,
i ho ha fet des de la generositat, una qualitat ocasional en els
escriptors, i, sobretot, des del coneixement d'un lector avesat,
l'opinió del qual és per a mi una referència molt important.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.