Llorenç Valverde27/10/99 0:00
TW
0

Un dels primers i més populars dels acudits que s'han fet mai sobre Internet, presenta un ca davant un ordinador que està explicant a un col·lega que té devora que un dels avantatges principals del mitjà és que allà ningú no té perquè saber que ell és el que és, i per això està intentant aconseguir una cita amb una top model. De fet, l'acudit explota la possibilitat, llargament emprada per molts dels seus usuaris, que té Internet de permetre simular la identiat i que ha estat font de controvèrsies, atès que alguns especialistes s'han queixat que aquestes possibilitats havien ajudat a accentuar esquizofrènies i paranoies, fins al punt que, gràcies a Internet, alguns d'aquests malalts s'havien instal·lat molt fàcilment en el seu món irreal. Al costat d'aquestes històries de caire tràgic, n'hi ha d'altres que són més aviat còmiques, entre les que cal destacar una que té com a protagonista un internauta habitual dels xats de matinada i en els quals es feia passar per una dona oberta, més o menys descaradament, al festeig per part d'altres participants en el xat. Festejos que varen arribar a ser tan apassionats, fins a provocar enamoraments de la imatge virtual que l'altre havia creat. Finalment, en un sopar algú va explicar, amb pèls i senyals, quina era la identitat real de la dona festejadora, la qual cosa va provocar la desesperació viva i real d'algun d'aquests enamorats. Ja ho sabeu, doncs, que a Internet cadascú és qui diu ser, la qual cosa no significa, ni de bon tros, que aquesta identitat manifestada tengui res a veure amb la identitat real del subjecte que l'exhibeix.

Per evitar això i possibilitar, per consegüent, que es puguin realitzar transaccions comercials i de tot tipus a través d'Internet i de qualsevol altra xarxa de comunicació, cal establir procediments d'identificació segurs, fiables i adaptats al mtijà ja que, en el moment de fer aquests tipus d'operacions, és absolutament indispensable que les parts involucrades siguin les que diguin ser i no estiguin emparades per qualsevol de les múltiples identitats simulades que són possibles en el mitjà. Per això són necessaris els mecanismes d'autentificació de la identitat electrònica, de la mateixa forma que els carnets d'identitat o passaports són els mecanismes d'autentificació de la nostra identitat en el món dels àtoms. Cada vegada que hem de signar un escriptura davant un notari o un préstec davant un corredor de comerç, la principal funció d'aquests actors en la transacció és autentificar que cadascú és qui diu ser i que el que hi ha escrit és el que hi ha d'haver i no una altra cosa.

En el món de les xarxes de telecomunicacions, els sistemes de criptografia de clau pública proporcionen una forma universalment acceptada per establir mecanismes d'identitat adaptats al medi. Dit a l'engròs, cada usuari pot generar dues claus "cadenes suficientment llargues de bits" una de pública i una altra de privada. Fent servir tècniques matemàtiques, implementades en els corresponents programes, i la seva clau privada l'actor "empresa, organització o persona" pot signar els seus documents, la clau pública permet de forma unívoca comprovar que la signatura és la que correspon al remitent. Si l'usuari té prou esment de la seva clau privada ningú no podrà usurpar la seva identitat, i, per consegüent, fent servir aquest sistema, resulta fàcil garantir de forma fiable i segura la identiat digital o electrònica de les parts. L'únic problema que restaria seria garantir que l'usuari que fa servir aquella identitat existeix realment. I és aquí on apareixen les entitats certificadores que tracta de regular el decret-llei que va aprovar el govern central la setmana passada. Aquestes entitats vénen a assumir el paper dels notaris i corredors de comerç quan, en el moment de signar algun document, demanen a les parts el carnet d'identitat i comproven que corresponen a les persones que tenen davant. Per tenir una identitat electrònica reconeguda oficialment, caldrà personar-se físicament en alguna d'aquestes entitats i donar, juntament amb les altres dades que facin al cas, la clau pública que identifiqui electrònicament l'empresa o persona.

Ara bé, l'aparició d'aquest decret mostra la tendència, observada en moltes de les actuacions del govern de Madrid en matèria de noves tecnologies, a tenir una especial habilitat i tossuderia per fer difícil el que sembla fàcil. En aquest sentit, basta recordar per exemple, tot l'enrenou que varen aconseguir muntar sobre la televisió digital i que semblava tenir com objectiu únic afavorir una plataforma i perjudicar-ne una altra. L'escenari, contingut i precipitació d'aquest decret llei sobre molts dubtes sobre la seva oportunitat "quan encara s'està discutint la directiva europea" i la seva neutralitat. Entre d'altres menuderies, caldrà fer una fiança de mil milions de pessetes per poder ser reconeguda com una entitat certificadora d'identitat digital. La Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre, per una banda, notaris i corredors de comerç per l'altra, i les imprescindibles empreses de targetes de pagament, són els actors principals d'aquesta carrera, en la que sembla que Telefònica corre amb més d'una representació. Tanmateix no sé si el decret-llei diu qui i com ha de certificar, de forma fiable i segura, els certificadors.