Les darreres campanyes electorals de Bill Clinton, Tony Blair i
Pasqual Maragall tenen una cosa en comú: en els tres casos
l'educació, la preocupació per l'educació ocupa un lloc preferent.
Com en totes les campanyes, és on trobam declaracions genèriques
que després s'hauran d'anar seguint en la seva aplicació pràctica.
Itàlia es troba en aquests moments en debat per analitzar les
propostes educatives que ha elaborat un Comitè de Savis. A
Portugal, António Guterres es proposa enllestir, en aquesta
legislatura que estrena, una reforma educativa per vèncer
l'endarreriment històric del seu país. La UNESCO encarregà el 1994
a Jacques Délors un informe sobre educació que donà per acabat el
1996.
Què passa al vell continent amb l'educació, que tothom en parla?
És molt senzill: tot ha canviat molt, i encara canviarà més des que
els conservadors britànics posaren el 1880 les bases del sistema
educatiu actual: obligatorietat i gratuïtat, de tot d'una a
primària (1891) i, més endavant, a secundària (1902). Allò
necessari el 1900 "l'eradicació de la l'analfabetisme i la
consideració de l'educació com una via de promoció social" és ja
vell, i ara el que volem és aconseguir que els nostres joves
ciutadans s'incorporin a un mercat de treball molt competitiu;
volem aconseguir la cohesió social; combatre la desigualtat i
integrar la immigració. Moltes són les coses que demanam a
l'escola, la institució que educa, i als homes i dones que la fan
funcionar: els professors i les professores. A aquestes demandes de
tipus educatiu ara s'hi afegeixen les demandes per convertir les
escoles, també, en llocs per a l'esplai, la diversió i la recollida
d'uns infants que les famílies no poden atendre per motius laborals
o de desestructuració.
No sé si ens en sortirem, amb tanta feina, sobretot si tota la
carregam allà mateix. No hi ha dubte que invertir en educació és
socialment rendible, i d'això n'està convençuda l'esquerra. Per a
la dreta, en canvi, "i ja hem dit que foren conservadors, els
primers a establir-hi obligatorietats i gratuïtats", l'educació
alfabetitza la majoria i enlaira uns quants elegits cap a les
escoles d'elit, on es formaran per perpetuar-se en posicions de
privilegi.
Quan l'esquerra socialdemòcrata posa èmfasi en l'educació per
igualar, integrar i cohesionar, no sé si és del tot conscient que
això significa un canvi molt profund en la manera de fer feina per
part dels docents. La reforma espanyola, sense anar més enfora, és
plena de bones intencions; però acumula un dèficit que ara ja és
crònic, i és no haver impulsat un canvi mental en el professorat de
secundària. I és precisament de canvis, del que parla l'educació
d'avui dia. Ara per ara, el professorat sols n'ha constatat un, de
canvi, i té a veure amb la percepció que la societat té del seu
treball: s'ha perdut reconeixement social. El reconeixement abans
ens arribava per considerar-nos portadors de coneixements, i ens
havíem fossilitzat tant en aquesta imatge, que havíem arribat a
desterrar el dubte com a creador de nous marcs de pensament; i això
que dubtar ha format sempre part del mètode científic. Si els
informes educatius parlen d'adequar-se als nous temps, ens calen
nous mapes mentals, i en això no hem trobat orientació. Amb això
vull dir que els esforços pressupostaris en educació està molt bé
que es dediquin a crear infrastructures i mitjans per atendre tota
la població; però l'èxit o el fracàs de l'impuls educatiu que molts
semblen disposats a donar a la vella Europa, és a les mans dels
professionals de l'educació que, desprestigiats, deambulen dins un
maremàgnum educatiu on tothom els exigeix responsabilitats. En un
moment o l'altre aquests informes s'hauran de fer ressò de les
estadístiques que parlen de l'estat d'abatiment en què es troben
els que, cada dia, treballen en educació.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.