Fusions, disfuncions

Em pregunt des de quan el treballador dels països industrialitzats -en general, aquesta àrea econòmica que solem dir-ne Occident no havia viscut una situació de tanta inseguretat; des de quan no s'havia sentit tan amenaçat per les conseqüències d'alguna decisió presa a les altures. Les crítiques creixents als sindicats -creixents, curiosament, des de l'apoteosi del thatcherisme: assaig general del retorn dels nacionalismes amb components feixistes-, que segurament es feien amb alguna base, no han tingut mai en compte que el liberalisme econòmic en la versió final de segle declarava una guerra oberta, no ja als possibles abusos del poder sindical, sinó a l'arrel mateixa d'uns valors indissociables de qualsevol idea d'humanisme.

Una certa idea d'humanisme permetia pensar en un món en el qual l'economia estàs al servei de la persona, en el qual les diferències s'anirien reduint per la via de l'accessibilitat als béns de consum, a la formació, a la cultura. Però la veritat és que ja ni sabem en quin moment aquests objectius varen desaparèixer del punt de mira de les societats i varen ser substituïts per uns nous valors que no recullen aquelles aspiracions. Els sindicats, debilitats a força de negociacions i de possibilismes, ja no saben com fer front a la situació, ja han renunciat de fet a participar en la presa de grans decisions que afecten la classe treballadora.

Com ens podem defensar contra aquesta economia bestial, quines armes hauríem de reciclar per fer front a l'ofensiva més implacable contra els treballadors del món sencer? Mirau el mapa: no hi trobareu cap esperança. Facem el que facem, hi arribarem tard.