Què són les Balears?

De tant en tant apareixen declaracions de polítics, i també d'algun intel·lectual, que vénen a negar l'existència de les Illes Balears com a nacionalitat històrica. Per aquestes persones: la nació política dels menorquins seria Menorca o Espanya, aquestes dues són les úniques opcions vàlides. El que succeix, és que per simple estratègia, adoptar aquest posicionament és un error enorme. I ho és per la senzilla raó que el problema de les nacions minoritzades a l'Estat espanyol és, sobretot, de reconeixement. Per resoldre el nostre conflicte nacional i d'identitat, una de les passes imprescindibles és que Madrid reconegui la composició plurinacional de les Espanyes. Si això és així, realment creiem que Madrid pot acceptar que cada Illa és una nació. Més encara, ara que es parla tant de federalisme asimètric, de sobirania compartida, de drets forals (històrics); algú mínimament sensat es pensa que aquestes construccions són aplicables a cada una de les Illes. La gran mancança de la Declaració de Barcelona és on deixa balears i valencians. Les propostes de transformació de l'estat de les autonomies parteixen de la base de quatre nacions: Catalunya, Euskadi, Galícia i la resta; pujar-se al carro és complicat perquè suposa descafeïnar la reivindicació, és a dir, suposa poder tornar a caure en l'indesitjat cafè per a tothom. Mirau, sense cohesió interna no es pot construir un país, si la majoria social i política no assumeix un projecte comú difícilment podrem anar endavant. El repte del nacionalisme a Balears és aconseguir poder polític, i això se pot obtenir essent determinants, negociant, tenint presència on es prenen les decisions. Quina força negociadora més dèbil tendrem si no som capaços ni tan sols de saber si som quatre o un, no vos sembla? L'altra part no ens interrogarà si això que demanam és per una o per totes les illes. Ja ho deia Juli Cesar: divideix i hauràs vençut. Que els nostres enemics ens vulguin dividir té un cert sentit, ara, que nosaltres mateixos ho facem, no és més que una mostra més del nostre autoodi i de la nostra complexació. Des del més absolut compromís, no puc deixar d'expressar la desesperació que em produeix que els partits nacionalistes d'aquesta terra siguin tan estrets de mires; entre uns que no volen ser als centres de decisions i uns altres que no saben la importància de la cohesió interna i de la unitat negociadora, estam ben servits. Quan un diu aquest poble ha d'aconseguir les competències en sanitat, quan un diu aquesta terra ha d'acabar amb el drenatge fiscal que li fa perdre competitivitat per manca de poder inversor, quan un diu hem de saber integrar les noves aportacions culturals a la nostra personalitat nacional però sense perdre la nostre especificitat; quan un diu nosaltres o aquesta terra o aquest poble està parlant explícitament o implícitament de les Balears perquè qui obtendrà la sanitat o un millor finançament o sabrà fer la volta a la substitució cultural no serà ni Menorca, ni Mallorca, ni Eivissa, seran les Illes Balears. És a dir, el subjecte polític, qui exerceix sobirania (siguin plena o compartida) o qui exerceix autogovern en tot cas són les Balears i no cada illa. Afirmar que les Illes Balears no són una nacionalitat històrica no és més que posar pals a les rodes a un projecte ambiciòs de reconstrucció nacional, no apostar fort per tenir veu pròpia a Madrid (on es prenen tantes decisions que ens afecten) és posar més pals en aquestes rodes. Teòricament els partits nacionalistes tenen com a funció fer que aquestes rodes corrin a les totes; tanmateix, de vegades la curtor dels qui escriuen els discursos o dels dirigents que s'amaguen darrere la roca, enlloc de liderar la societat, provoca espectacles lamentables i que alenteixen el redreçament nacional no de Mallorca o Menorca o Eivissa, sinó de les Illes Balears.