La conquesta de Madrid

Un dels temes que ha ocupat l'atenció dels assistents al Seminari Blanquerna de l'any 1999 ha estat la possible coalició preelectoral entre el PSM i UM de cara a les eleccions estatals que es celebraran d'aquí a uns mesos. En aquest mateix seminari en Miquel Sellarès ens advertia dels errors comesos per Convergència i Unió en denou anys de govern, errors que els nacionalistes balears haurím d'intentar evitar, i entre els quals n'hi ha tres de ben possibles: la burocratització de la política (càrrecs públics de perfil ideològic baix), la priorització dels interessos de partit sobre els interessos de país i la preponderància dels personalismes que impideixen decisions de fons positives. Doncs bé, els arguments esgrimits pels sectors contraris al pacte cauen en els dos darrers defectes que haurím d'evitar. Dir que es rebutja la coalició perquè pot suposar una pèrdua de la pròpia identitat o una fuga de votants d'esquerres o de sensibilitat verda, és un motiu partidista. Certament que els partits són importants, i òviament que el PSM és la força política que més serveis ha prestat a aquest país (amb molta diferència); tanmateix, no deixa de ser una eina i no un objectiu en si mateix. Ben poca seguretat demostren en el propi projecte qui aquestes coses diuen, ben poca solidesa tendria el PSM si per formar una candidatura per obtenir una veu balear a Madrid quedàs tocat. El mapa polític nacional és en ebullició, el canvi de color al Consolat i a molts ajuntaments així ho palesen; i en aquesta cojuntura el pal de paller del nacionalisme, que no és altre que el PSM, no pot quedar sense iniciativa. La capacitat d'adaptació és imperativa, la conformació de blocs irreversible. Hi ha dos grans blocs espanyols fonamentats en el clàssic binomi dreta-esquerra, i hi ha un tercer bloc que és el nacionalista-balearista. Pretendre mantenir una posició equidistant entre dos blocs pot ser un suïcidi polític. Cada bloc té el seu espai, el repte està en eixamplar l'espai balearista, no voler entrar de manera clara a un espai pot provocar quedar-se sense espai. I per un altre costat, permetre que un espai romangui fora representació a Madrid no és precisament anar en la línia del repte d'eixamplament. No ho té fàcil el PSM. De fet, si partim de la base que existeix a les Balears una necessitat de tenir representants a Madrid sense hipoteques sucursalistes, si entenem que el PSM és una opció sòlida que liderarà la llista conjunta i interpretam que això suposa trencar amb l'espècie d'entrepà que se li dibuixa a l'horitzó, aleshores, conclourem que l'acord és la sortida més coherent nacionalment i la que dóna peu a manco factures. Si l'opció fos la contrària, la crítica externa seria dura, i l'encaixonament podria augmentar, agreujant els desencisadors resultats electorals del juny de 1999. Sincerament, si se pot pactar al Govern i al Consell, si se pot anar a Europa amb CiU, no s'entén massa bé per què no se pot articular una opció perquè els ciutadans d'aquest país tenguem per primera vegada des de la mort d'en Franco, una persona que defensi aquesta terra. Canaris i gallecs han sabut trobar els punts de convergència, s'han temut que les sigles no són per damunt de les persones i de la col·lectivitat. Que el nacionalisme guanyi espai és bo per UM i pel PSM, però sobretot és bo per als mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, és bo per al país. La valentia cada vegada és més absent a l'activitat pública, dir les coses pel seu nom sembla terreny no apte per polítics. Tal vegada n'hi hagi que diguin que UM no ha estat precisament tenint un comportament que aplanés el camí, hi puc (no ho sé) coincidir, tanmateix no és aquest el debat, no es tracta de cercar culpabilitats, es tracta d'assumir les pròpies responsabilitats i la pilota és a la teulada del PSM. El problema malauradament no és l'objectiu, que hauria de ser el que més pes tengués.