Unes beques que desapareixen

El Ministeri d'Educació i Cultura ha suprimit les beques a la creació literària, i ho ha fet, sembla, amb un argument bastant raonable: han canviat les circumstàncies que aconsellaren, el 1980, la seva creació. (Entre parèntesi, de la política cultural "de qualsevol política" se n'han de vigilar els menuts, perquè una acció o una altra que meresqui cum laude pot tenir repercussions diguem-ne de comptabilitat submergida no gens menyspreables. Per exemple, quina destinació final tindrà la partida que fins ara es destinava a la creació literària?). L'argument adduït pel Ministeri apunta, sobretot, a la constatació que la producció literària i la indústria editorial han assolit un grau de normalitat saludable. Potser fins i tot massa, però això sempre fa de mal dir, atès que per a molts de crítics seriosos és necessària la quantitat perquè s'hi produesqui la qualitat. Ja en parlarem, però, i sempre en el supòsit que ens trobem davant d'un axioma, hauríem d'aspirar a uns mínims en la correlació quantitat-qualitat. L'or que aquells barbuts de la pella cercaven entre les arenes dels rius de vegades l'únic que produïa era la desesperació i la follia. Ara, el que està bastant bé és que algú, com és el cas del ministre Rajoy, es comenci a replantejar la complexa qüestió de la inversió en creació artística en general. Déu ens en guard, d'ara afegir algunes obvietats o llocs comuns a la literatura que s'ha vessat damunt de temes més profunds, com, posem per cas, si l'ajut institucional pot esmorteir en un grau major o menor el potencial crític del creador, o si el fet de facilitar-li la vida el pot allunyar d'algunes realitats amb les quals fóra bo que estigués sempre en contacte. Etc. Reduint les coses a uns termes esrtrictament productius, no està comprovat que el patrocini de l'activitat creativa en millori els resultats artístics o literaris. El cas d'Holanda, amb la seva política pròdiga de subvencions, surt a rotlle quasi sempre que es planteja la qüestió. La veritat és que els resultats han estat molt prims i, a la llarga "i a la mitjana" el que han creat és molta frustració: en els «creadors» i en la mateixa societat, que ha vist com dels seus imposts se'n feia un ús manifestament millorable. Però no tenim remei: d'un nou centre cultural, s'acaba de dir que obrirà les portes als creadors plàstics principiants, ja que no hi ha sales comercials suficients perquè tots puguin donar a conèixer la seva obra. Un repàs per la llista interminable de galeries d'art en aquest país et du inexorablement a la pregunta de què es pot exposar, que no hagi trobat aixopluc a una de tantes galeries. M'estim més no imaginar-ho.