Pensions i democràcia

Qualsevol ciutadà normal del món occidental té al seu abast béns i serveis que multipliquen per centenars les disponibilitats dels nostres avantpassats de fa mil anys. I aquest nivell de confort creixent només té un fonament: la intel·ligència humana. És cert que el principal estímul de la intel·ligència és la possibilitat d'obtenir beneficis, però els avenços científics i tècnics que fan possible la nostra opulència present són només la conseqüència del saber acumulat per la curiositat i l'enginy de generacions d'humans. Només d'una manera molt parcial, i abusant del llenguatge, es pot dir que els empresaris «creen» riquesa. Sense les aportacions dels físics, dels químics, dels matemàtics, dels geòlegs, i de tots aquells que han fet progressar la ciència, pocs cotxes circularien per les nostres carreteres. Per això no és cert que cap grup econòmic o social tengui dret a apropiar-se de tots els beneficis de l'esforç intel·lectual de les generacions passades. El paper de l'Estat ara és, justament, aquest: malavejar que no quedi ningú massa discriminat a l'hora de repartir els fruits del progrés humà. L'Estat del Benestar respon a aquest objectiu. La Seguretat Social és la concreció de la intenció política (no econòmica ni científica) de no deixar ningú amb fam quan el pastís és prou gros. El pastís, des de fa molt de temps, creix amb una regularitat sorprenent: cada vint o trenta anys dobla la seva mida. I com que la població del nostre entorn és molt estable, a cadascú li toca una tallada cada vegada més grossa. Això és així, i està avalat per l'experiència dels darrers segles, però malgrat això hi ha «tècnics» que pronostiquen que d'aquí a trenta anys no hi haurà recursos per pagar les pensions. Serem molt pocs més a repartir i el pastís serà el doble de gros, però n'hi haurà, diuen, que passaran fam. Aquesta tesi, curiosa i imbècil, era defensada fa cinc o sis anys per economistes molt més competents que jo, com el senyor Barea o el nostre representant al Banc Central Europeu, el senyor Domingo. Però les pensions acaben de pujar més amunt que la inflació i aquests economistes no han admès el seu error. Ans al contrari, encara pronostiquen duríssimes penalitats per als futurs vells, que serem nosaltres. La veritat és que exposen uns arguments demogràfics, econòmics i tecnològics que es perden en filigranes científiques per fugir d'admetre que d'aquí a trenta anys serem més o manco els mateixos que ara però la riquesa a repartir serà més del doble de l'actual. A qui li tocarà tanta millora? En bona lògica, es fa difícil admetre que «necessàriament» hi ha d'haver gent que estigui pitjor que ara. El problema d'aquests cervellets apocalíptics és que no volen entendre allò que ells mateixos deuen haver ensenyat en alguna universitat: que el repartiment de la riquesa és, sobretot, una qüestió de poder, de correlació de forces, una qüestió política. I, per tant, mentre duri el poder de les urnes, cap govern no gosarà enfrontar-se a tot el col·lectiu dels pensionistes. Acaba de passar i tornarà a passar cada vegada que s'acostin unes eleccions: si hi ha duros al calaix, s'utilitzaran per guanyar vots, i els dels jubilats no són cars. La garantia d'una jubilació confortable no són els plans privats de pensions ni les altres solucions proposades pels «tècnics» tramudats a profetes apocalíptics, sinó el manteniment de la democràcia. Eleccions cada quatre anys i a parar la mà, que el pastís serà més gros. Només una dictadura ens pot escatimar la part de riquesa a què tots tenim dret. N'hi ha que ho pinten molt complicat, però la veritat és que és així de senzill.