Llengua i viatge

L'aprovació, abans d'ahir, per part del Govern, de l'avantprojecte de llei que regularà la construcció en sòl rústic, ha caigut d'allò més bé a una opinió pública que comença a patir la síndrome del ciment. Era, a més a més, la primera prova de credibilitat que havia de donar Antich als seus electors, per a deixar clar que els tres mesos de desgast presidencial no li havien fet malbé ni el cor ni les idees. És, ara, el moment de passar a l'acció, després d'un estiu en el qual el president i els consellers han expressat reiteradament la voluntat de complir les promeses electorals. El fet que, a hores d'ara, els consells d'administració d'un bon grapat d'empreses urbanitzadores es plantegin la possibilitat d'engolir-se les tones de ciment que tenien preparades per destruir el paisatge, suposa una alegria per a molts dels col·lectius que treballen en defensa de la terra. Què hi farem? La política devoradora del sòl, consentida per Cañellas i Matas "Soler morí verjo, però cada dia tenim més convenciment que disposava d'una capacitat de pecar infinita", ha abocat la gent a la manifestació dels sentiments més primitius, com són ara la ràbia i la set de venjança. Així que la voluntat del govern de demostrar que governa és del tot elogiable. De la mateixa manera que ho és la coherència cultural que palesa el president Antich desplaçant-se, demà, a Barcelona, per tal d'assistir a l'obertura del curs de l'Institut d'Estudis Catalans. Ni Cañellas ni Matas no s'haurien dignat a fer tal cosa. Cañellas ignorava la nostra cultura i, molt possiblement, totes les cultures del món. Matas derivava, de mica en mica, cap a una concepció valencianista de la llengua. Per primera vegada, per tant, en tants d'anys d'autogovern, Antich ha deixat clar, sense matisos impregnats d'un folklorisme xoquí, que la llengua catalana és la llengua de les Illes Balears. Ara cal que una actitud tan aclaridora com aquesta amari de coherència lingüística l'administració autonòmica, tant pel que fa a les seves relacions amb els ciutadans com pel que fa al control de l'aplicació dels drets lingüístics que conté l'estatut. Heus ací dues anècdotes ben demostratives del fet que, en qüestió idiomàtica, tothom campa per on vol. La setmana passada, una secretària de presidència va telefonar a Antònia Vicens per tal de concretar una entrevista d'aquesta "en la seva condició de Vicepresidenta de l'AELC" amb el president Antich. Idò bé, la secretària esmentada no sols va expressar-se en castellà, sinó que la va anomenar Antonia enlloc d'Antònia, cosa que l'escriptora de Santanyí remarcava entre astorada i divertida. Una altra anècdota, aquesta sagnant. Als restaurants provisionals, instal·lats als corrals de bous del Coliseu Balear amb motiu de la celebració del «Tennis Colossal», els cambrers únicament s'expressaven en anglès i alemany. Em direu que al carrer de la cervesa i a bona part de les urbanitzacions turístiques no es parlen altres idiomes, i és cert. Però amb un matís: els mals costums heretats s'han de corregir, de mica en mica potser; allò que no es pot permetre és que als tres mesos d'haver-se constituït un govern que pregona la seva coherència lingüística, una grapada de «tennistes colossals» facin d'ignorar-la. En qualsevol cas, i deixant aquestes històries de banda, l'agosarament del president Antich en prendre la decisió d'acudir a l'IEC és digne d'agrair. L'oportunitat del viatge, en canvi, ja veurem qui la hi agrairà. Pujol, Maragall...? L'un voldrà aprofitar-se de la seva visita per a refermar els llaços de germanor cultural i nacional entre Catalunya i les Illes Balears, l'altre per a potenciar la possibilitat d'un Pacte de Progrés per a Catalunya després de les eleccions. Ambdós rebran Antich de manera oficial i ambdós se'n quedaran un tros, d'ell, com si fos carn d'escorxador. Si Pujol aconsegueix el tros més gros, serà convenient que, tot i la xafogor del setembre, en el Consolat de Mar tanquin les finestres. A tot arreu del Passeig d'en Sagrera, se sentiran, clarament, els vatues del carrer Ferraz.