De dol

Grups d'al·lots amb canyes: «He tret una variada, no ho creus?». «Pensava que aquí només es treien llises». Només trencava aquella monotonia l'enfilall de cotxes atrets per la vela del club nàutic.

I aquell nigul fosc en un dia massa clar, massa ventós perquè el bosc es resisteixi. I un cannadair imponent. Renouer. I un altre, i més avions. Un eixam que capta les mirades dels turistes, càmera a l'espatlla.

Un pescador mira al cel: «Ja hi tornam a ser?», demana. Crema Galatzó.
I l'avió carabassa s'enlaira, rumb a la muntanya màgica, com tota la Tramuntana, que tremola cada vegada que s'encén per desídia, negligència o intenció...

A l'altre costat de la Llotja del peix, un trànsit ben diferent, camí de l'acte social. El nigul d'informadors. Amarrat, un eixam ben diferent al que sobrevola la Seu. Patrocinadors i eminències diverses. Molts d'ells, cremats, també. Per l'embat i els flaixos i el sol i la saladina.

Un inconscient patrocina aquest incendi. Hauríem d'estar de dol, i estam de festa. Crema Galatzó, benvingut, cannadair.
El nigul rogenc es desfà pel vent, la gent recull invitacions de la festa del paixà. L'aigua, brava, cau sobre les flames.
Tramuntana ja té una altra ferida oberta.
El vent que mou els vaixells impulsa el foc. Més de cent hectàrees, més de cent lluïsossitjars, dues cases desallotjades, sirenes, aigua, vent.

La badia substitueix les veles per les ales, i ningú va de dol. Ningú no durà flors a les quarterades.
Torna el cannadair, imponent, i l'altre.
Ahir encara no l'havien controlat. Ahir, la muntanya màgica encara cremava. Un es pot demanar el perquè, pot flastomar i enrecordar-se del Desgraciat que el va encendre, pot apel·lar a la sensibilitat ecològica, tan de moda. Sempre passa: destruir és molt més fàcil que construir: fer mal, més fàcil que fer bé.

Gràcies, inconscient. Benvingut, dromadair. Un infeliç patrocina aquest incendi.