El cercle s'ha tancat

El Pacte de Progrés que ha constituït el Govern de Balears, així com les majories dels consells, significa tancar el cercle, tant des del punt de vista polític com sentimental, que es va començar a dibuixar fa 25 anys. Aleshores, bona part dels càrrecs polítics i molts significatius militants dels partits d'esquerra que ara governen formaven una generació de joveníssims polítics marcada pel radicalisme esquerranós i nacionalista, que vivien fora de la realitat social illenca, immersos en una buida retòrica d'aspiracions revolucionàries i autodeterministes que la immensa majoria ni tan sols desitjaven veure convertida en realitat. Devora d'ells existia un altre grup, molt reduït, de polítics que aspiraven des de posicions ideològiques i polítiques de centre i de centredreta (que avui estan a UM), a un futur democràtic en el qual Balears tengués una autonomia el més avançada possible. Uns i altres mai no s'entengueren. No es volgueren entendre. Les diferències entre els dos àmbits, i entre la multitud de grups de l'esquerra, eren tan profundes que no es podia pensar seriosament en cap col·laboració possible. Tots compartien un mateix punt de sortida: el desig del canvi democràtic a tot Espanya, i a Balears, també, amb la consecució de l'autonomia. Però els camins, a l'hora d'entendre el com i exactament el què, varen anar-se fent cada vegada més divergents. Cada un es pensava tenir la raó i, suïcida supèrbia, més força que el veïnat. Vengueren les primeres eleccions i el nacionalisme quedà destrossat. L'esquerra, també, excepte el PSOE. La victoriosa UCD va atreure com un imant els pragmàtics autonomistes i centristes i la possiblitat d'un pacte de país es va esvair. A l'esquerra, els resultats electorals encara feren més profund l'abisme que separava cada opció, i començaren un llarg procés d'unions, desunions, bregues... El resultat va ser que aquells que eren menyspreats per uns i altres, la dreta hereva directa del franquisme institucional, va saber aprofitar els anys de govern d'UCD per anar-se preparant per quan arribàs el seu moment. Va ser el 1982. La UCD es va enfonsar i aquella dreta, AP, que havia estat tan i tan menyspreada per l'esquerra i el centrisme postfranquista, es va convertir en la forma hegemònica a Balears. Era la dreta no només antinacionalista, sinó antiautonomista i antiprogressita. Pura i dura, vaja. I a les primeres eleccions autonòmiques, el 1983, aquella AP se'n va dur la immensa majoria dels vots d'UCD i pogué governar, fins ara, encara que també s'ha de dir, en justícia, que aquests setze anys el partit conservador ha canviat molt i que ja no és, exactament, el que era el 1977 o el 1983. L'esquerra i el nacionalisme (d'esquerra i de centre), mentrestant, seguia amb el seu divertiment favorit de llevar-se la pell uns a altres. Han hagut de passar aquests 25 anys perquè, a la fi, s'acceptassin com interlocutors amb voluntat d'un pacte de mínims. El resultat ha estat aquest Pacte de Progrés que s'evidencia el 27 de juliol a sa Llonja de Palma. Hi eren tots els que protagonitzaren les grans batalles del passat. Haguessin pogut fer una reedició del Consell d'Assembles Democràtiques de les Illes o del Pacte Autonòmic. Els vells enemics del PNM-UA, OICE, PSB, PSOE, PSI-PSM, PSP, OCB-BR, CCOO., PCE, UGT, PSAN, CCOO-Anticapitalistes, MCI, part d'UCD... tots eren a Sa Llonja a brindar amb cava per haver enterrat la destral de guerra. El cercle s'havia tancat. Aparentment.