Fons i forma

Naturalment, que el panorama anterior pot semblar una mica exagerat. D'una banda, perquè una cosa són les teories i una altra la pràctica; de l'altra, perquè hi ha moltes maneres de donar prioritat a la forma d'un text. Però no pensin que ho sigui tant, exagerat. Quant a la distància que hi ha entre teoria i praxi, no oblidem tampoc que, en el cas del periodisme, per exemple, la mateixa necessitat ineludible d'omplir la columna diària i les conseqüents presses poden facilitar que l'articulista s'amolli pel tobogan de la improvisació "mai més ben dit" com un infant malcriat que fa una malifeta. I fins i tot en el cas de la literatura pretesament seriosa, després de l'estrany èxit dels nou volums del Tristam Shandy i del A Sentimental Journey de Laurence Sterne, i no diguem després de les elocubracions de Tel Quel, cal témer-se'n que la circumstància cultural és ben propícia a aquest tipus d'experiments i exercicis damunt la corda fluixa, per molt que sigui possible caure en la inanitat més absoluta. Ens agradi o no, escriure o novel·lar pràcticament sense argument, a base de digressions i més digressions, segons alguns entesos, també té el seu encant.

Però per molt que hi hagi qui, d'una manera o l'altra, ho defensi, a molts "vull creure que a una gran majoria" ens repugna totalment la pretensió d'anteposar escriptura a pensament, com si aquest fos sols una manifestació incidental del llenguatge. I una cosa és esser conscients que la llengua, i la cultura que l'acompanya o que s'hi dóna afegida, influeix i condiciona la nostra manera de pensar i una altra no caure en el fet que el pensament ho pot qüestionar tot, fins i tot un instrument tan decisiu com la llengua. I que el cas invers no és possible.

En tot cas, la nostra tesi és que, si se'ns posa en la disjuntiva de donar prioritat al fons o a la forma, hem d'optar necessàriament per donar-la al fons. Per molt que aquest no pugui manifestar-se si no és mitjançant una forma.