03/07/99 0:00
TW
0

El president de la Comunitat de Múrcia ha expressat els dubtes que té sobre la legitimitat d'un govern on la candidatura més votada romangui a l'oposició. I això no és cert ni és fals: depèn, simplement, de les circumstàncies. Per exemple, en les passades eleccions generals no es podia ni plantejar la possibilitat d'un pacte per a la continuïtat del PSOE en el govern, deixant el PP d'Aznar a l'oposició. La democràcia era massa novella i fràgil per frustrar la victòria de l'opció que, per primera vegada, havia aconseguit superar la inèrcia electoral socialista. Això mateix, però de signe contrari, va passar a Xile quan una coalició d'esquerres va superar el partit demòcrata-cristià: les dretes no varen tenir el coratge d'impedir que governàs en minoria Salvador Allende, tot i que des del primer moment es dedicaren a preparar el terreny per al cop de Pinochet. I Allende, que n'era conscient, va arribar a reconèixer que tenir el govern no era tenir el poder.

Tret d'aquests casos excepcionals, moltes circumstàncies poden fer aconsellables governs de coalició que excloguin el partit més votat. Normalment, aquestes circumstàncies es resumeixen en dues: les diferències entre els partits coalitzats han de ser relativament febles i el partit majoritari ha de provocar un fort rebuig en tota la ciutadania que no l'ha votat. Aquest rebuig es troba als voltants de Marbella dirigit al GIL o a Catalunya dirigit al PP (i, fins fa poc, a Euskadi dirigit a HB). En aquests llocs, els electors no poden consentir que el principal objectiu dels seus representants no sigui barrar el pas al partit que veuen com el mal absolut. I això fa que acceptin sacrificis i renúncies que van, de vegades, més enllà de l'equitat.

A Mallorca no hi havia cap partit que despertàs aquest sentiment advers d'una manera majoritària. Fins ara, hi havia una part de l'electorat, petita o gran, que, sense votar el PP, no s'escandalitzava ni maleïa els ossos d'aquells que gosaven fer-li costat. Però, segons sembla, aquesta situació ha canviat: per una banda, la política del PP ha provocat l'eliminació d'aquest coixí de tolerància sense complicitat que Cañellas i Soler varen saber mantenir i, per l'altra, la persecució contra UM ha despertat un sentit de supervivència entre els seus militants que s'ha traduït en un odi justificat cap a l'antic aliat. Aquestes consideracions estaven molt ben resumides en un article d'opinió d'aquest diari: a Mallorca, no és possible governar contra el nacionalisme.

Les circumstàncies d'ara no són les de fa dotze anys quan Albertí va sucumbir al xantatge dels poders fàctics de la dreta. Ara sembla que, a Maria Antònia Munar, per molt que la revisin, no li troben cap descosit al vestit. Mala cosa per als poders ombrívols. Almenys en això, els militants i els electors hi hem guanyat: ara comptam una mica, i els pactes ja no es poden fer a la nostra esquena, en algun despatx de Madrid.

Que vagin, però, amb compte, els partits que negocien el nou govern: les circumstàncies que fan possible el pacte (el rebuig que hi ha, i que tots han fomentat, contra el PP), també els impedeixen presentar unes exigències desmesurades per la força electoral que tenen. Tots recordam la generositat del PSM i dels comunistes quan varen fer Ramon Aguiló batle de Palma (o com han acordat la batlia de Manacor). I tampoc no es pot dir que els resultats dels comunistes a tot l'Estat i del PSM a Mallorca siguin, precisament, arguments per demanar la lluna. I ambdós han de reconèixer que la situació estratègica de partit de centre dóna la clau i la força a UM. Per això, si les seves exigències fan fracassar l'alternativa, s'hauran d'enfrontar a un electorat decebut que només serà receptiu, a partir d'ara, a solucions simples i feixistes. Que vagin amb compte.