Anar a carregar

Segons els criteris prevalents, si es tracta de comprar menjar per a la casa, només hi ha dues opcions: comprar tot allò que s'ha de menester just devora casa o, en tot cas, comprar-ho tot just devora el cotxe.

Triar la primera opció, comprar just devora casa, segurament significaria que tenc temps d'anar-hi a peu, que conec la gent que hi fa feina, que saben on visc i, en el món idealitzat que correspon, significa que m'haurien de fiar si un dia ho he de menester. La botiga ben segur que tendria tots els productes necessaris per fer els plats més tradicionals i una sana representació de les innovacions produïdes a la terra. Molt atractiu. Però és una opció sospitosa de ser part del mite de la vida a Mallorca fa quaranta anys. Aquestes botigues no existeixen.

La segona opció, comprar just devora el cotxe, la trien els que mengen empaquetat, els que compren en volum perquè estan convençuts que al final d'any es poden haver estalviat cinquanta mil pessetes i els que ja no tenen cap botiga per devora ca seva. Vaja, ho feim tots. La compra és una excursió gairebé setmanal: volem anar-hi un pic per setmana i carregar. Fins i tot hem substituït el verb comprar per carregar. Anam a carregar un cop per setmana. Carregam la gelera i el rebost, com carregar les piles del mòbil o el dipòsit del cotxe.

Ja ho crec que les peixeteres de Santa Catalina troben que la gent no va tant a comprar com fa just quatre anys, com també ha passat a molts botiguers i a molts placers de poble. Però amb la desaparició de les botigues s'ha creat una mitologia que ens convendria desbancar. Mai no s'hi anava a la botiga perquè les coses fossin més fresques ni més apetitoses. Tampoc no s'anava a la plaça o al mercat per aquests motius. Això és un mite que s'ha creat amb la seva desaparició. Abans no hi havia res més i no es podia triar. Ens hem imaginat unes botigues on ens agradaria anar a comprar, devora casa o devora la feina, però no existeixen.

Sovint oblidam que són les grans superfícies que s'inventaren les tècniques per vendre els productes pel seu aspecte i no per la seva qualitat. Fins i tot aquestes tècniques són el motiu de crítiques. Quan l'únic que compta és que els botiguers no han sabut aprendre darrere les grans superfícies i competir amb ells en comprera. El tòpic que la gent no mira tan prim a l'hora de menjar és una excusa decebedora: a la majoria encara ens agrada més menjar bé.

Les grans superfícies fan tot el que poden, i posen cinemes, pallassos, guarderies, música, ofertes, cefeteries, i qualsevol cosa perquè sembli més agradable deixar la paga a la caixa cada dissabte. Però anar a comprar menjar encara no és el plaer consumista que hauria de ser. I només ho serà si les botigues, les del cap de cantó, els mercats i les botigues especialitzades aprenen a personalitzar el servei malgrat que els clients no siguin del barri i a oferir no només qualitat, sinó també la sensació de qualitat que aconsegueixen els hipermercats.