Fer país

Tot i això, durant molts d'anys i amb massa freqüència, sovint des de zones limítrofes a la clandestinitat, «fer país» ha estat una qüestió més testimonial que efectiva. Vull dir que tant les accions, sovint disperses i, per tant, privades de la força de la unitat, com les actituds, totes elles d'un valor inapreciable, s'han estavellat contra un mur d'indiferència de les institucions que són, malgrat tots els defectes, les que poden cohesionar aquests esforços en un sentit positiu, entre altres coses perquè tenen poder de convocatòria, pressupost per engegar programes i les seves recomanacions tenen pes entre la ciutadania. No ens enganyem. Els qui habiten el poder tenen la capacitat i els mitjans per estimular o ofegar les iniciatives de la societat civil. Ara, per primera vegada d'ençà de l'establiment de la democràcia, els nacionalistes tenen una petita, però real, oportunitat de pensar el futur d'aquesta comunitat en clau nacionalista. Ara, per primera vegada després de molts d'anys de govern poc o gens sensible als interessos vitals d'aquest poble, no només culturals, sinó també econòmics, poden reflexionar sobre el seu paper i mesurar la seva capacitat. Tenen, en la meva opinió, l'obligació de cercar i trobar tot allò que els uneix i deixar de banda les discrepàncies per quan aquest sigui un país normal amb les reivindicacions bàsiques satisfetes.

Caldran, però, grans dosis de paciència, intel·ligència i generositat. Paciència perquè les negociacions mai no són fàcils, manco quan les pressions exteriors condicionen els acords. Intel·ligència per fer una anàlisi correcta de la situació, anar al bessó dels problemes i prendre les decisions objectivament adequades. I generositat per deixar de banda qüestions personals o viscerals i, amb el cap fred i el cor calent, proposar-se «fer país» aprofitant una situació històrica única. Ara és hora de «fer país» des del pragmatisme institucional, que és d'on hi ha la possibilitat real de canviar i reconstruir, car ja sabem per experiència que el voluntarisme no és suficient. L'espoli no s'atura amb bona voluntat, sinó amb lleis i reivindicacions que contenen la força de la raó i de la justícia. L'ús de la llengua no creix sense mesures que l'estimulin. La dignitat no es recupera afegint derrotes a la derrota.