Imaginació i crítica

Aquest tipus d'insatisfacció amb la recepció de l'obra, d'allò més general, és un tema greu. D'una part, perquè pot dur"nos a ser prou injustos a l'hora d'assignar"ne la responsabilitat. Així, tant el crític acadèmic com el crític periodístic, tant el gestor cultural com el polític responsable d'un departament cultural, fàcilment poden convertir"se, per obra i gràcia dels agreujats o decebuts, en un boc emissari o en una víctima expiatòria. En la quotidianitat de la vida real, tanmateix, rarament les culpes són individuals o recauen en un sol estament. Així, l'excessiva concreció en tot repartiment de culpes pot massa fàcilment caure en un cert grau d'injustícia. De més a més, esbrinar per què una obra d'art no arriba adequadament o mínimament al públic no és mai cap tasca fàcil.

D'altra banda, òbviament, no convé que cap artista es convertesqui en un ressentit. Perquè el ressentiment pot també massa fàcilment estroncar"li el doll creatiu, o disminuir"lo. La qual eventualitat és tan o més greu que la mateixa injustícia en el repartiment de culpes, la qual no cal afegir que resulta del tot inoperant per a la solució del problema.

Però tots aquests riscs o perills no ens haurien de fer impossible establir "ni que sigui de manera aproximada" algun aspecte bàsic de com hauria de ser o funcionar tota crítica rigorosa i responsable, des del punt de vista de la millor potenciació de l'escriptura i de l'art en general. Tal vegada els lletraferits hauríem de donar una mica d'exemple, en aquest sentit, i exposar amb tota llibertat quins són els nostres greuges "i quines són les nostres exigències" envers de la crítica en general.

Per mirar d'encetar aquest convenient debat, avui ens volem centrar una mica en la necessitat que la crítica sigui mínimament imaginativa, malgrat "o justament pel fet" que, a hores d'ara, crítica i imaginació siguin dues realitats molt allunyades entre si, si no contraposades. Què volem dir amb això que la crítica sigui una mica imaginativa? Senzillament, que sigui capaç de penetrar en el bessó de l'obra, en la substància dels mites invocats, en els significats que s'han volgut presentar. És a dir, negativament, que no es limiti a quedar"se en les formes, que no es limiti a analitzar la correcció dels significants. Que tengui la gosadia de voler considerar l'obra d'art com una mostració de qualque cosa, com una eventual epifania. Que vulgui penetrar en les intencions i gosi comparar"les amb els resultats. Perquè si l'acte de creació és un acte de llibertat, la recepció de l'obra també ho hauria de ser igualment. I la imaginació és imprescindible per a l'exercici de la llibertat.

Això vol dir que el crític no hauria de tenir mai preestablert el que pot i el que deu esperar de l'obra d'art, del poema o del llibre. Això vol dir que el crític ha de ser capaç de rebre la novetat el primer. Això vol dir, en darrer terme, que tota crítica ha de ser sempre oberta. La qual cosa no vol suposar que hagi d'abdicar mai de la seva sensibilitat. Ineluctablement, les mesures amb què s'amida un text literari o una obra d'art en general, sempre seran personals. No es tracta, doncs, que el crític hagi de renunciar a aquestes mesures. Per si es tracta de renunciar a dur clucales o aclucalls.

I tampoc no oblidem el fet que entre artista i crític tothora s'ha de donar una relació dialèctica, una exigència mútua. Perquè, evidentment, al cap i a la fi, l'artista ha de ser tan exigent com el crític. I cap dels dos no tenen cap butlla especial per anar pel món.