La via del no-res

Per les finestretes obertes, arribaven als passatgers, convidats al viatge inaugural, les notes musicals de La Balanguera. Moments abans, a l'estació, el senyor Bruno Morey havia beneït el tren i la via amb perfum de roses, i el president Matas havia exclamat: «Queda inaugurat el trajecte del tren del no-res que circula per la via que no duu enlloc». El maquinista va fer xisclar la màquina, i aquesta xisclava com una òliba. Així que anunciava malastrugança, encara que ningú no se n'adonàs. Aleshores el tren es posà molt lentament en marxa, mentre la multitud aplaudia frenèticament. Sols els imperis amb un alt sentit estètic i amb un cert regust per la decadència, poden permetre's el luxe de tirar els diners públics en aventures d'aquestes característiques. Possiblement Mallorca és un imperi. «I vós sou l'emperador», mormolà a cau d'orella l'assessor més estimat del president. I afegí: «Quan tornem a inaugurar qualque hospital per Sud-amèrica, vos endiumenjaré el front amb una corona de llorer». Va somriure, satisfet, Matas. Certament, d'ençà que Maximilià governà a Mèxic, cap altre emperador no ha mogut el cul per les rutes dels conqueridors. L'assaltà un dubte: «Que no s'hauran assecat les fulles en arribar allà»? Va pensar-s'ho l'assessor més estimat. «No "va dir", si durant el trajecte amb avió teniu esment d'anar de tant en tant al lavabo a remullar-vos els cabells. Cal que dugueu el cap humit». Mentrestant el tren creuava les terres del no-res, terres mallorquines de color de sèpia. Assuací i assuallà, clapejaven el paisatge calaveres de bous, d'ases i de cabres, talment com si estiguessin creuant l'Oest americà de cent anys enrere. «Escolta "va preguntar el president al seu assessor més estimat" Estàs segur que d'un moment a l'altre no apareixeran els indis?». Va somriure, l'assessor més estimat. «No tingueu inquietud "va dir al president" nosaltres aprenguérem la lliçó del pobre general Custer. Als indis no se'ls ha de combatre amb les armes. Deixant-los construir tants d'hotels com vulguin ja n'hi haurà prou per a tenir-los contents». Sospirà, alleugerit, el president. «I què fan amb els cavalls?», així mateix demanà. «Els fan trotar a Son Pardo», li va aclarir l'assessor més estimat. I continuà: «Per aquests camps únicament vaguen fantasmes». S'escarrufà, el president. «A veure "va dir" si els hauríem d'urbanitzar i encolomar-los als alemanys?». Era una possibilitat, és clar; i així ho va admetre l'assessor més estimat. Amb els prismàtics el president va distingir, ben lluny, gent traspassada que trescava sense rumb. Tots ells tenien una fesomia immensament trista, perquè rera qualsevol vida extingida hi ha un cabal de tristesa. El bandejat Moiana degollava anyells, i Emili Darder cercava, inútilment, un trèvol de quatre fulles. «I si miràssim d'alegrar-los amb la Rapsòdia Espanyola d'en Jaume Company?», demanà el president al seu assessor més estimat. «Atesa la seva especial situació "comentà aquest", potser seria més recomanable que don Bruno Morey oficiàs per a ells una missa rociera». Va estar-hi d'acord, el president. «I en acabar podem convidar-los a paella», va assenyalar. «Oblida el president "va demanar-li l'assessor més estimat" que els fantasmes no tenen dret a vot?». No va respondre-li el president. A punt d'arribar a l'acabament de la via que no duu enlloc, va demanar a l'assessor més estimat. «No els podem empadronar?». I com que no va obtenir resposta, afegí: «Recorda'm que, en arribar a Palma, recomani al senyor bisbe que els tengui presents en les seves oracions». Ara el tren s'havia aturat i el maquinista els va informar que havien arribat enlloc. Així que baixaren del vagó. Eren enmig d'un paisatge inanimat. «És tan antiga aquesta terra "emfatitzà el president" que tenc la impressió de trepitjar l'ànima de Mallorca». Sospirà l'assessor més estimat. «És possible "li va respondre". No oblideu que acabam de recórrer el trajecte del no-res». Girà la vista, el president, per no veure una llebre cadavèrica que, asseguda sobre les cames posteriors, els feia jutipiris. Sortosament divisaren, a la llunyania, un cabriolet que s'acostava. Era Joan Bauzà que el venia a cercar, amb la somera d'en Rango, per a retornar-los al món dels vius.