Em comentava en Sebastià Serrano, el dia que va fer a Eivissa la seua conferència dins el cicle organitzat entre l'Institut d'Estudis Eivissencs i la Fundació la Caixa de reflexions a l'entrada d'un nou mil·lenni, que ha estat col·laborant amb institucions científiques del País Basc en relació a la formació de sociolingüistes. Ara que Euskadi sembla que ha començat "esperem que les aparences no enganyin" un procés seriós d'avanç cap a l'autodeterminació i cap a la sobirania nacional, s'han adonat que les persones que treballen en el camp de la llengua són, fonamentalment, gramàtics i pedagogs. No existeix un contingent de planificadors, capaços de dissenyar una política lingüística efectiva per a la normalització de l'euskera.
Atenent a l'acord signat entre PNB, EA i EH "representants de la majoria social basca, partidària de construir un estat independent per a Euskadi", les formacions basquistes han decidit que la llengua del futur estat serà l'euskera. No es tracta d'una decisió banal: pensem que en circumstàncies similars hi ha hagut estats "Irlanda n'és un exemple" que han optat, per a després de la seua independència, per la llengua de la potència colonitzadora com a vehicle d'intercomunicació.
Ara, per tant, necessiten formar persones que siguin les encarregades de dissenyar i de poder tirar endavant el procés de recuperació de la llengua basca i, correlativament, el procés de desnormalització de l'espanyol en aquella part de la Península Ibèrica.
La conversa amb Sebastià Serrano em portava a una reflexió immediata. Els bascos no tenen sociolingüistes, però tenen polítics. Han d'importar sociolingüistes dels Països Catalans, però els polítics, els que prenen decisions, negocien de tu a tu amb l'estat i dissenyen com serà l'Euskadi del futur els tenen ells.
Nosaltres ens trobam en una situació radicalment diferent; tenim sociòlegs "qui pot dubtar de la perspicàcia d'un Salvador Cardús, d'un Ferran Requejo o d'uns quants més?", tenim escriptors "Ferran Torrent o Quim Monzó, per dir-ne només dos de traduïts a una pila de llengües", tenim sociolingüistes "gent com Lluís Aracil, Rafael L. Ninyoles", tenim psiquiatres que ens poden explicar la patologia de la minorització "com Lluís García Sevilla", bons experts en comunicació "el mateix Serrano"... però no tenim polítics que estiguin a l'alçada dels que tenen al País Basc.
No hi ha als Països Catalans un Xabier Arzalluz que tengui la capacitat d'aglutinar la classe política i donar-li una dimensió nacional, una identitat d'autèntica classe dirigent de la futura nació política basca.
Estic del tot d'acord amb Ramon Barnils quan afirma que probablement un dels pocs autèntics bons polítics que ha tengut el nostre país ha estat Nadal Batle. El que fou rector de la Universitat de les Illes Balears pensava clarament en clau de construcció del país, en clau de construcció de la Catalunya que sobiranament decidís per si mateixa, en clau de millorament "nacional, cultural, material, lingüístic" de la nostra societat.
No s'entetenia ni s'enfonsava en les quatre misèries que avui dia ocupen la classe política al conjunt dels països Catalans.
Necessitam polítics, precisament perquè necessitam dissenyar les estructures en les quals s'han d'emmarcar la nostra futura llibertat. Hauríem de deixar les misèries quotidianes de baixa volada per a aquells individus que no tenguin res millor a fer en la vida, per a aquelles mediocritats que no puguin pensar a canviar res d'aquest ordre establert inservible que encara patim. Construir la independència és qüestió d'un altre tipus de persones.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.