Virtuts públiques

Segur que arribats a aquest punt de la lecura, pensareu que estic parlant de com es feien les coses altre temps, però segur que si feim una mica de memòria trobarem en els nostres governants actuals tic i gestes antics. En democràcia qui governa, com que ho fa en representació de nosaltres, ha de ser una persona que encarni unes determinades virtuts públiques. El discurs sobre el comportament moral dels governants no és res nou. Ja Eiximenis en parlà al segle XIV per a una societat molt jerarquitzada. El franciscà, en el Regiment de la cosa pública, defensava la personalitat del poble valencià i l'animava a incrementar l'activitat mercantil. És, sens dubte, un tractat moral i és precisament aquesta moralitat política allò que avui s'hauria de vigilar com va fer Eiximenis i han fet tants altres. Exercir aquesta vigilància és del tot vàlid en democràcia perquè la confiança que l'elector diposita en el seu elegit té molt de complicitat moral. És imprescindible, des del meu punt de vista, que l'autoritat pública sigui austera. No vull dir que no gasti, sinó que la despesa pública no sigui mai en fosc d'artifici ni pugui sospitar-se que beneficia sols una part de la població. A Mallorca estam avesats a veure com es gasten milions en enlluernaments i es planyen ajudes per consolidar infraestructures culturals nascudes a l'empara de l'actiu moviment associatiu.

Els càrrecs públics s'han de tenir un gran respecte entre ells i un tracte sempre cordial. No fer-ho així els desprestigia a ulls de la gent del carrer que basam la relació entre persones en un escrupolós respecte. I han de ser mereixedores de la confiança que els atorgam, de les expectatives que hi posam. Poster si fossin austers, respectuosos i inspiradors de confiança els tendríiem més admiració, l'admiració entesa com un màxim respecte intel·lectual