L'adéu anunciat

J a ho diguérem fa dos dies. Josep Borrell no tenia una altra sortida. Quan s'està en el poder és possible resistir mesos, fins i tot anys. Exemples n'hi ha molts, des de Richard Nixon a Felipe González. Però un líder de l'oposició ha de ser immaculat. Qualsevol taca fa impossible la alternança i llença contra les roques el sistema democràtic. Per tant, Borrell ha hagut de beure lleixiuet i això dóna un alè d'esperança a un PSOE que d'aquí a poques setmanes té un repte dificilíssim davant les urnes. Però no ens enganyem. El cas Borrell i les bregues de cúpula en el si del PSOE han fet molt de mal a l'esquerra a tot l'Estat i també a les expectatives de canvi polític a l'Arxipèlag balear. I el que és més terrible: passarà molt de temps abans que un altre partit s'animi a organitzar unes eleccions primàries. Borrell ha partit ridiculitzat, humiliat i destrossat, però també ha fugit amb el menyspreu d'alguns dels seus companys. Felipe González no ha mogut un dit per ell, i darrere les paraules de Joaquín Almunia només es veuen els compromisos en què intentarà ficar als polítics del PP envoltats en escàndols. Ficat dins el caos, cerca treure beneficis de la desgràcia dels altres. De fet, Borrell estava acabat el dia que guanyà les primàries contra la voluntat dels amos reals del PSOE. Només era qüestió de temps. I el gran responsable d'aquest desgavell nom Felipe González Márquez. Ell ha deixat tot sol Borrell. Ell, que acompanyà Pepe Barrionuevo fins a les portes de la presó.