La divinització de Cruyff

No deixa d'ésser xocant que un home de caràcter tan hermètic i calculador com és Cruyff pugui fascinar els catalans, els quals, d'altra banda, no s'estan de fer burla de la devoció que senten els sevillans per Curro Romero. Tan diví i avantatgista ha estat Romero davant els bous, com Cruyff amb la pilota als peus. En realitat Cruyff, de blaugrana, va viure de les rendes del 0-5. Aquell esdeveniment va ésser al setanta-quatre, l'any de la Revolució dels Clavells. Si no en teníem prou per a aixecar l'ànim amb l'exemple de Saraiva de Carvalho i els seus, Cruyff ens va voler demostrar que en aquest món no hi ha res inamovible. L'aplicació de la lectura esportiva a la política era fàcil de fer. Si el Madrid era humiliat a ca seva sense que l'àrbitre fes res per a evitar-ho, era senyal que el dictador d'El Pardo començava a perdre el control del poder. Cruyff ens ho va donar a entendre amb un llenguatge planer i molt més eficaç que el dels analistes polítics d'aleshores.

Per afegitó, la temporada del 73-74 va exhibir un joc rutilant. A partir de la següent va limitar-se a fer córrer els Asensi, Neeskens i Esteban, mentre ell gaudia del privilegi de contemplar els partits des de la gespa. Malgrat tot, ha estat considerat, amb justícia, un dels millors jugadors de la història del futbol. I el millor entrenador, és clar, perquè va tenir l'habilitat d'aconseguir que el Barça practicàs un joc de somni sense reparar en el resultat, mentre el Tenerife li aportava els punts que necessitava per a proclamar-se campió. Ningú més que Cruyff ha tingut l'habilitat de jugar a dos camps alhora. I és que, al marge dels seus coneixements futbolístics, ha estat un comunicador formidable, capaç d'injectar tensió o optimisme a un camp situat a set-cents quilòmetres d'on ell era. Si no hagués estat un acaparador de poder, és fàcil deduir que mai no l'haurien fet fora de la banqueta barcelonista. Però la seva ambició no tenia límits.

Quan Núñez va adonar-se'n, ja havia col·locat el fill, el gendre i la filla a Can Barça, i amenaçava de prendre-li la presidència. A posta Núñez el va acomiadar, encara que, des de la perspectiva dels seus interessos, hem de reconèixer que es va torbar massa. Núñez no va calcular que el cor dels catalans ja no era únicament barcelonista, sinó una mica Cruyffista. I Cruyff, que és tan viu que talla un cabell a l'aire, ho sap. A la llarga Cruyff aspirarà decididament a la presidència del Barça, si Núñez no convenç Wojtila de la necessitat que té de ficar cullerada en aquest procés popular de divinització de Cruyff que s'ha endegat a Catalunya. Abans de fer-lo un déu pagà, és preferible anomenar-lo beat i posar-lo a la teringa dels que esperen ésser santificats.

Si Cruyff fos Camacho, Wojtila no s'ho pensaria dues vegades i el faria beat i patró dels melons que abunden tant per la seva terra murciana. Però Wojtila mira amb desconfiança l'Església catalana, i em fa l'efecte que ni acollint-se a la diplomàcia de Cassaus, Núñez no aconseguirà el seu objectiu. És una llàstima, perquè la fruita s'ha de collir quan és madura. Ben igual el Papa proper, si no és tan visceralment anticatalanista com Wojtila, voldrà tenir un gest amable amb Catalunya, però aleshores Cruyff ja no aspirarà a la santedat. Cruyff és molt especial i tria personalment quins són els seus objectius de cada moment. Amb tot, no cal que els catalans perdin l'esperança d'ésser tinguts en compte a Roma. Si la cúria vaticana ens reclama una divinitat per a santificar, sempre ens quedarà Guardiola.