La Caputxinada

Que jo sàpiga, entre els delegats (dos per cada un dels cursos de totes les facultats) hi havia tres mallorquins: en Pere Maria Tomàs, que estudiava Arquitectura, n'Antoni Ramis, que estudiava Dret (i després seria senador pel PSOE fins que morí en un accident), i jo mateix.

Era l'any 66 i començava a haver-hi moltes inquietuds entre els joves a tot el món. Dos anys més tard, el 68, s'havia de produir l'explosió del maig francès. Encara ignoràvem que vivíem els primers símptomes de liquidació de la llarga etapa d'estabilitat i prosperitat que havia començat l'any 45 amb la victòria i l'hegemonia dels Estats Units d'Amèrica. Eren els primers avisos de la convulsió mundial que es preparava per esclatar l'any 73. I també eren els temps de la descomposició del règim franquista, descomposició que precedí la mort biològica del dictador, ocorreguda l'any 75, en plena crisi del petroli. Els 60 són els anys de la pimera onada de turistes i de la creació d'ETA. La liberalització del règim, juntament amb la seva decadència, feia que la repressió hagués perdut virulència: ja admetia certs graus de contestació sense respostes contundents.

La creació de l'SDEUB va ser una envestida frontal contra el sindicat oficial, el SEU (Sindicato Español Universitario), comandat per un jove Rodolfo Martín Villa i un sequaç anomenat Ortí Bordàs (tots dos han fet carrera política amb la democràcia: n'hi ha que sempre cauen damunt bla). En Martín Villa va intentar aturar la creació de l'SDEUB cantant-nos les excel·lències del sindicalisme vertical en general i del SEU en particular, però va sortir plorant del paranimf de la Universitat, aclaparat pels arguments i les acusacions del delegat de la Facultat de Lletres, en Francisco Fernández Buey, avui catedràtic de Filosofia.

En teoria l'SDEUB era un sindicat clandestí, però discutíem i elaboràvem els seus estatuts públicament dins l'aula de classe, i els seus representants, delegats de curs o de Facultat, eren reconeguts per tots els professors.

La Caputxinada va estar molt ben preparada. Feia dies que tots sabíem que s'organitzava, però va ser el matí del 9 de març que els delegats rebérem les instruccions pertinents. A mi m'indicaren que a les tres de l'horabaixa havia d'arribar en metro a l'estació de Sarrià. Allà, discretament, un company ens rebia i ens feia anar cap al convent. A la porta hi havia un delegat per cada Facultat o Escola. Ningú no podia entrar si el seu delegat no feia signe de conèixer-lo. Dins el recinte, a la sala d'actes, ja hi havia un grup d'intel·lectuals: record el doctor Rubió, que era molt vellet, el pintor Antoni Tàpies, i els professors Manuel Sacristán i Agustín Garcia Calvo (aquest darrer era catedràtic de llatí a Salamanca, i la premsa del règim, que era tota, per desacreditar-lo va publicar una història de relacions inconfessables amb alumnes seves, acompanyades de sacrificis de coloms a un déu romà; tot ben surrealista).

La policia no va arribar fins que feia més d'una hora que havíem començat. Va encerclar el perímetre del convent i nosaltres ens negàrem a sortir detinguts. Els caputxins aviat varen començar a passar-nos les informacions que donaven la BBC i la ràdio vaticana. Quan va arribar el vespre ens oferiren compartir tot quant tenien dins el rebost: va tocar una sardina de llauna i un rosegó de pa per cap. Tothom va dormir en terra, a una sala que tenia parquet de fusta, ben estrets perquè hi havia poques mantes. Jo no tenia son i em vaig ficar dins un confessionari per poder llegir sense destorbar ningú. La capella, naturalment, tenia tancada amb clau l'entrada. A mi, dins aquell xibiu, m'havia entrat el subec quan em varen desvetllar uns cops fortíssims a les portes del carrer: un pare es pensava que reteníem per força la seva filla i exigia, amb crits i insults, que l'amollàssim. Aquella pobra al·lota va comparèixer tota empegueïda i li envelà cap a ca seva. Ja hi havia conflictes generacionals, els anys 60.

L'endemà passàrem el temps sentint conferències i passejant pel jardí del convent. Les alummnes del col·legi alemany, que n'era veïnat, ens tiraven els seus berenars. Els problemes d'intendència, malgrat la generositat de tothom, eren greus, però decidírem resistir una altra nit. El tercer dia, finalment, sense afaitar i despentinats, es va fer evident que hauríem de claudicar aviat. El professor Sacristán aconsellà que tothom intentàs tenir un aspecte fresc i presentable per si ens duien als calabossos de Via Laietana: no hi ha res que desmoralitzi més, deia per experiència pròpia, que veure altres detinguts amb mala cara. Així, doncs, tots pentinats i cara neta, devers les dotze del migdia de l'onze de març va entrar la policia i ens va estalviar la humiliació de sortir cap cot. El sinistre comissari Creix va recomanar calma «porque la fuerza pública lleva dos días ahí fuera y, como ustedes, está nerviosa y yo no respondo». Ens retengueren la documentació i no passà res més en aquell moment. La Falange "curiosament no va ser la policia" investigà discretament, interrogant la família, el meu grau de perillositat, i per a mi això va ser tot. Els companys que demanaren pròrroga per fer el servei militar no l'obtengueren, i acabaren a l'Àfrica gairebé tots.

Un any després, el Sindicat Democràtic va començar a ser una nosa per als comunistes i el varen liquidar. Un mallorquí, en Sebastià Puigserver, militant del PSUC, tengué una actuació molt eficaç en aquest desmantellament. Quinze anys més tard, amb Narcís Serra de batle de Barcelona, ens tornàrem a trobar, als caputxins de Sarrià, molts dels qui havíem pres part a la Caputxinada. Aquesta vegada no vàrem passar fam: l'Ajuntament hi posava els cambrers i els entrepans, i la policia municipal era amable.