El laberint dels Balcans

En termes absoluts, per què el nacionalisme serbi és dolent i el nacionalisme kosovar o albanès és bo? La veritat és que provar de determinar-ho amb total rigor és tasca gairebé impossible. I no ho hem de demanar a cap de les dues parts directament implicades o involucrades perqué ja sabem, per endavant, que ens contestarà cadascuna. Els serbis ens diran que la zona de Kosovo és justament el bres de la seva cultura i que el separatisme kosovar és un atemptat inadmissible contra la integritat de la gran pàtria sèrbia, atemptat instigat per la pèrfida Albània. Per a major afronta, els kosovars no són altra cosa que uns musulmans propensos a les formes més reaccionàries del fonamentalisme de l'Islam, un vergonyós i terrible recordatori de la despietada opressió otomana durant pràcticament cinc segles; en definitiva la penosa conseqüència de la invasió que va asservir la gran nació sèrbia, mercès al sacrifici de la qual Viena, Venècia i l'Europa occidental es varen salvar de l'amenaça turca. Perquè tal seria la gran contribució de la nació sèrbia a la civilització europea.

Si demanam qui té raó als kosovars, ens diran que ells són l'underdog, les víctimes de la situació actual, ja que malgrat constituir el noranta per cent de la població de Kosovo, els serbis no els volen reconèixer el dret a l'autodeterminació i els volen mantenir subjugats dins la ficció de Iugoslàvia, de la Eslàvia del Sud, per la pura força de les armes. De més a més, els serbis són uns militaristes terribles, no respecten ni la seva religió ni la seva cultura, i estan tocats del boll com tots els eslaus. Sense oblidar que són perfectament capaços de realitzar un vertader genocidi contra la població albanesa, igual com el varen dur a terme fa ben poc contra els croats catòlics i, especialment, contra la població bòsnia musulmana. I ja és ben hora que la Unió Europea els aturi els peus a aquests salvatges!

Des del moment que s'invoquen greuges i atropells realment seculars, que es remunten a mig mil·lenni, la confrontació entre aquests dos nacionalismes difícilment es podrà mai solucionar per via arbitral o diplomàtica. Això vol dir que la responsabilitat de la Unió Europea que no es produesqui una altra mortaldat en els Balcans no és gens fàcil de complir o d'atendre perquè és massa segur que la violència no es podrà aturar més que amb més violència, més que amb el recurs a la intervenció armada, a causa del fet que cap de les dues comunitats enfrontades compta amb unes elits polítiques moderades, amb suficient pes i implantació.

De fet, des del moment que no existeixen aquestes minories rectores responsables i els polítics disponibles donen molt més fum que llum, la trista realitat és que l'única política que pot fer la Unió Europea és una política de contenció, basada en el principi ètic elemental de decantar-se per la part més dèbil, i no consentir que el gran atupi el petit. Principi que, per respectable que sigui en el pla moral, és de més aviat baix rendiment quan hom pretén bastir-hi al seu damunt una política de pau, una política regional.

També és ver que el contenciós serbi-albanès s'ha de considerar tenint ben en compte els altres contenciosos que, ben en paral·lel, té plantejats el nacionalisme serbi.