Si un dia un estudiós decideix examinar la premsa dels darrers anys "ara internet permet arxivar amb molta facilitat, poc espai i poc temps" per conèixer les relacions entre els nostres escriptors d'ara, caurà de cul. Avui dia no es pot fer cap assaig biogràfic seriós sense consultar els escrits apareguts en premsa "entrevistes, crítiques literàries, etc." favorables o contraris a l'individu estudiat, car aquests poden aportar molta documentació que no es trobaria enlloc més. Aquest és un dels motius pels quals és important que els diaris i les revistes s'utilitzin per destapar algunes activitats dels escriptors "amb col·laboracions de professors universitaris, crítics i periodistes" dirigides a escanyar els seus companys i, sobretot, a donar-se la màxima importància possible a ells mateixos. Només aquest punt, per tant, justificaria les polèmiques; encara que personalment crec que les denúncies són imprescindibles perquè amb elles s'aconsegueix, a poc a poc, anar destruint socialment els escriptors que han practicat la corrupció durant anys i anys, els quals són els que perjudiquen més "juntament amb polítics imperialistes" la cultura catalana.

Abans de passar a fer historials personals descriuré, a grans trets, els mètodes més freqüents de corrupció literària, que es poden separar en dos grans blocs: els anomenats mètodes col·lectius (els que es duen a terme amb un mínim de dos escriptors, o d'un escriptor i un altre individu del món de la cultura) i els individuals (les ocasions en què l'escriptor, abandonat pels altres o de personalitat solitària, s'ho munta tot sol).

Els mètodes col·lectius es basen, per dir-ho d'una manera senzilla, en l'intercanvi de favors, i els favors són aquell conjunt d'elements que interessen més als escriptors: conferències, recitals, crítiques literàries, aparicions en premsa, premis literaris i publicacions dels llibres. Així l'escriptor X convida a fer una conferència l'escriptor Y, i aquest li torna el favor votant-lo en un premi. I, tot això, per què perjudica la cultura? Idò perquè a moltes de les conferències d'àmbit universitari en lloc de tenir un conferenciant triat per motius literaris, se'n té un que és allà a causa d'un favor, i perquè moltes vegades en lloc de premiar la millor obra es premia la de l'amic, etc., i qui hi surt perdent sempre és el públic de la conferència o el públic lector.

Els mètodes individuals són propis dels escriptors més desesperats perquè ningú no els té en compte. Aquests escriptors es caracteritzen, sobretot, per encalçar incansablement els periodistes i demanar-los, quasi de genolls, que els facin una entrevisteta, o que els anomenin entre les persones presents a tal acte, etc. Alguns d'aquests escriptors, després de veure com això no els funciona, canvien d'estratègia i envien als diaris disquets amb autocrítiques i notícies sobre ells «per llevar feina als periodistes», fet que és un clar insult al periodista i per això aquest tira els disquets a la paperera o "en una manifestació clara d'humanitat" els retorna.

Després de tot això es pot entendre que, quan un escriptor es declara en contra de polèmiques d'aquesta casta, moltes vegades és perquè hi ha motius pels quals pot rebre ell. Tot això és impossible aturar-ho, però és imprescindible que sigui exposat a l'opinió pública "la qual va tallant els caps a la xusma intel·lectual": escriptors que fa cinc anys eren tenguts per persones honestes avui quasi tothom ja sap que són corruptes.