Quan l'any 1905 Noruega va decidir separar-se de Suècia i constituir-se en un estat independent, amb l'inici del segle a Europa començava un llarg procés de recomposició dels estats tradicionals. La separació de Noruega -país llavors pobre i amb uns tres milions d'habitants- va ser pacífica i va provocar comentaris de tota casta, com sempre sol passar en casos semblants. La «qüestió Noruega», en aquest final de segle, continua en altres llocs de la mateixa Europa?

Els segles, com és sabut, són divisions arbitràries, encara que útils per organitzar la memòria col·lectiva, el passat històric. De fet, el cas noruec va ser una altra conseqüència del procés de reconversions territorials i/o nacionals que en l'espai europeu s'havia iniciat a partir de la Revolució Francesa (1789) i de la Independència dels EUA (1776). El XIX va ser, entre altres coses, el segle de les nacionalitats, tanmateix de signes i projeccions diversos. Es va qüestionar l'Estat/nació representat per les monarquies imperials, la primera de les quals que es va parcialment desmembrar va ser l'espanyola quan va perdre els virreinats del continent americà. Tanmateix, el segle XX haurà estat el dels nacionalismes. Aquest procés, ha acabat? Jo pens que no ha acabat. Seria suficient recordar, per exemple, com hi ha creixents sectors d'Escòcia que volen separar-se d'Anglaterra. Com aquí n'hi ha que ho volen fer d'Espanya, especialment al País Basc. Tampoc no es pot oblidar la gran desfeta de l'Estat de la Unió Soviètica, que va donar lloc a la formació de nombrosos estats independents. I això era ahir mateix, com encara assistim a la violenta recomposició nacional de l'antiga Iugoslàvia, ben diferent a la pacífica divisió de Txecoslovàquia en dos estats.

El nacionalisme entès com un objectiu de fer coincidir la «nació natural» amb un estat propi, continua, doncs, vigent. Crec que no es pot oblidar "ara fa, poc més o menys, un segle" la doctrina que va elaborar la teoria que diferenciava entre l'Estat i la Nació. Va ser una resposta al fals igualitarisme que va sorgir de la Revolució Francesa fonamentat en el principi de la sobirania nacional, i que va significar fer desaparèixer, o quasi, «nacions naturals» com la provençal, l'occitana o la bretona, alhora que justificar l'expansió imperialista de França. A Catalunya i a Mallorca molt aviat hi hagué partidaris d'aquella distinció. De fet, tant el catalanisme (Almirall, Prat de la Riba) com el mallorquinisme (M.S.Oliver, G.Alomar) parteixen del concepte de separar l'Estat de les «nacions naturals». No s'estranyi ningú, doncs, que Jordi Pujol hagi dit que Espanya és un Estat (plurinacional), però no és una nació tal com aquesta s'entén dins la tradició del catalanisme polític.

Les qüestions teòriques i pràctiques que sorgiren d'aquest llarg procés són complexes. En tot cas va donar lloc a situacions ben diferents. O si es vol, a diversos models d'actuació nacionalista. 1. Fer coincidir l'Estat amb la Nació (separació); 2. Sobirania en part absoluta i en part compartida (confederació); 3. Integració pactada (federalisme); 4. Descentralització atorgada (regionalisme). Aquests models, amb tots els matisos, antecedents i circumstàncies de cada situació que cal tenir en compte, són els que han sorgit dels moviments nacionalistes durant aquest i l'anterior segle.

Així com ho veig, la qüestió nacionalista no ha acabat ni a l'horitzó s'hi albira una sortida clara. Segueix tan vigent com fa més d'un segle. Pràcticament en tots els països europeus amb minories nacionals és una qüestió viva. La Constitució espanyola de 1978 volgué aconduir els problemes històrics que s'arrastraven des de feia molt de temps, fins i tot amb una tràgica guerra civil, que els vencedors justificaren, entre altres arguments, per mantenir la unitat d'Espanya. Ara hi ha sectors que qüestionen, des de posicions diverses, l'organització territorial que va sorgir fa vint anys amb la Constitució (que, al meu mode de veure, globalment ha estat un període d'estabilitat i de progrés). Ho fan en nom del nacionalisme i dels principis democràtics, un dels quals és el de l'autodeterminació. La «nació natural», encara, en front de l'Estat dins el qual no acaba de sentir-s'hi còmoda o, dit d'una altra manera, on amplis grups socials no s'hi senten satisfets. I l'actual crisi de l'Estat "cessió de sobirania a institucions supranacionals, Unió Europea i la moneda única" no ha fet més que donar més impuls a la «nació natural», entesa com un espai històric, cultural, lingüístic, econòmic i emocional que se sent i es pensa diferent a altres espais nacionals; i que no sols s'entén a partir d'allò que va ser en el passat sinó i molt especialment amb allò que podria ser en el present i en el futur amb més poder polític i econòmic, amb més autogovern, els límits del qual és un cas en cada cas. La nació encara, que dins l'actual conjuntura d'integració europea no necessàriament s'ha d'entendre o imaginar realitzada amb el seu propi estat, com Flandes, per exemple.