Una de les conseqüències de la manca d'un tractament realment
adequat i efectiu de la violència per part de la gran majoria de
les ètiques, religioses o profanes "tant se val, en aquest
terrreny", és que se'ns fa extraordinàriament difícil, si no
gairebé impossible, determinar, amb rigor, en quins casos concrets,
eventualment, està justificada.
És clar que descartam la possibilitat de considerar que no pugui
justificar-se mai. Encara que sols fos pel fet que hi ha violències
que sols poden esser deturades per una altra violència. De fet,
l'imperatiu moral d'aturar la violència pot obligar-nos a
exercir-la, almenys en casos extrems. I no sols en el de defensa
pròpia. Perquè, moralment, cal defensar també, sobretot, a altri.
Fins i tot, potser es dóna autèntica obligació moral únicament quan
la violència defensiva és a favor d'un altre.
Però també és clar que no totes les accions de defensa contra
l'odi i la injustícia, totes les conductes o estratègies de lluita
contra el mal, tenen perquè, necessàriament, adoptar la forma de
violència. El recurs a aquesta ha de ser sempre un darrer recurs.
Entre altres raons, perquè les respostes violentes no són sempre
les més eficaces. I una ètica que faci el pes, una ètica realment
responsable, s'ha de plantejar sempre la responsabilitat de
l'eficàcia. Sols en casos molt extrems podem prescindir de
l'eficàcia de la resposta.
Per altra banda, no hauríem de deixar de tenir present que podem
equivocar-nos en el moment que judicam o establim que la violència
és la resposta adequada "l'única resposta adequada", quan decidim
que no hi ha altra via de solució, que no tenim cap més opció.
Sense oblidar tampoc "i aquesta és una consideració que hauríem
de tenir també sempre ben present" que la ràbia i la indignació, el
resentiment i, al capdavall, la còlera i la fúria que
inexorablement acompanyen tot exercici prolongat de la violència,
poden perfectament acabar contaminant la causa més justa. Aquest ha
estat el cas de les grans religions, els plantejaments inicials de
les quals no semblaven deixar cap pas a unes pràctiques del tot
barallades amb totes les virtuts de la caritat o de l'amor fratern.
I si això ha passat amb aquestes religions «superiors», per
descomptat també ha passat amb certs nacionalismes. No sols en el
cas extrem del Nacionalsocialisme alemany "al cap i a la fi un
nacionalisme ultrancer, el defensor més exacerbat de les virtuts de
la gran nació alemanya" ans també en els casos, més actuals i més
propers, dels terrorismes nacionalistes.
En definitiva, la pregunta del milió és la següent: quan està
moralment justificat un terrorisme?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.