El nom en català

El nom sempre està carregat de simbologia i de connotacions personals, socials i familiars. El nom és, en bona part, el reflex d'allò que un és i d'allò que voldria ser. Així mateix, la societat moderna registra i documenta els ciutadans, perquè necessita identificar-los i controlar-los d'una manera eficaç; però a voltes aquesta mateixa Administració esdevé una dificultat, un entrebanc i una falsificació de la realitat. El registre civil i la documentació oficial, en general, esdevenen fàcilment un reflex d'allò que l'Estat voldria que fossin els individus, però difícilment estan al servei dels ciutadans. En aquesta direcció s'ha d'interpretar el motiu pel qual una de les funcions de l'Administració ha estat tradicionalment uniformitzar i homologar els individus, a través del seus noms respectius, segons el patró d'una llengua única i d'un estat jacobí. Tanmateix, aquest patró és ja obsolet, tot i que encara l'Administració resta ancorada en una mentalitat més pròpia del segle dinovè que no en la visió plurinacional de la Constitució de 1978. Si la burocràcia oficial estigués al servei dels ciutadans de l'Estat seria ella mateixa la que donaria tota casta de facilitats a aquells que desitgen canviar-se el nom en els registres. Però resta encara molt camí per viure en un Estat normal i generós, que respongui a la pluralitat territorial, lingüística i cultural. No obstant això, és menester lluitar perquè s'acabin els entrebancs i els bloqueigs mentals i burocràtics de l'Administració.