Una lliçó de normalitat

L'altre matí marcejava. Som al cor de l'hivern, però la climatologia té aquestes coses: s'avança al calendari, encara que tot seguit retorni a la normalitat. Però quan l'hivern ens anuncia primavera, els amants dels dies llargs i de la claror esclatant recuperam l'alegria. I l'esperança en mil històries, potser. En qualsevol cas faig aquesta referència al temps, perquè em serveix per a explicar que el programa «Emili Darder 1895"1937», que va emetre divendres passat Telenova, em va fer la impressió que era un avenç d'allò que pot fer un mitjà de comunicació mallorquí en el marc d'una cultura normalitzada. En una primera valoració, diria que el programa va ésser de realització àgil, i de contingut rigorós, divulgatiu i didàctic. Cal felicitar, per tant, a tots els que han participat en la seva confecció, especialment Margalida Blanquer i els responsables de Telenova. Amb un petit emperò. A aquests darrers, l'enhorabona va condicionada al seu compromís a emetre'l de bell nou a hores de màxima audiència escolar o de fer-ne arribar una còpia a totes les escoles de les Illes Balears. No deman per demanar, parl de promoure un bé social. El fet de divulgar l'obra i la vida de Darder entre el col·lectiu d'estudiants equival a educar els infants en la solidaritat, l'amor a la cultura, el civisme i el respecte al proïsme. És a dir, suposa apropar-los als valors que conformen el més alt sentit de la ciutadania. D'altra banda, els professors podran extreure, del seu assassinat, una lliçó històrica força contundent sobre allò que ha significat i significa el feixisme, cosa del tot necessària, ara que els corrents d'opinió tergiversats ens duen a confondre Barrionuevo i Vera amb dos herois i a Jesús Gil amb un capdavanter de la moralització pública. Per afegitó, el vídeo de Blanquer convida els mallorquins a practicar el saludable exercici de recuperació de l'autoestima; un sentiment, aquest, que ens ha estat usurpat dia a dia, unça a unça. No reclam que el mallorquí sigui patrioter, perquè no hi ha res més feixuc que haver d'aguantar el provincianisme d'aquells que pregonen a tothora les excel·lències de la terra i dels costums propis. Això no obstant, voldria que el mallorquí sentís l'orgull, ben legítim a tots els humans, de sentir-se part d'un col·lectiu cultural que no és superior ni inferior als altres, però que és capaç d'expressar els més lloables sentiments i d'assolir les més altes fites del pensament des de la seva idiosincràsia. Si aprenem a valorar-nos a nosaltres mateixos, aconseguirem que ens valorin i ens respectin els altres. Actualment se'ns menysprea des de la ignorància, com es desprèn del fet que la premsa dominicana confongui el seu benefactor Jaume Matas amb un personatge de dibuixos animats japonès i l'anomeni Cuma Mata. I també des de la maledicència i la grolleria centralista, a jutjar pel tractament que s'ha dispensat als congressistes balears al congrés estatal del Pepé. La delegació de la comunitat més fidel al conservadorisme i que proporcionalment és la que genera més riquesa d'Espanya, ha estat acomodada a la darrera fila del galliner del palau municipal de congressos de Madrid. Cap dels components ha protestat. I el seu silenci no és degut a una virtuosa modèstia, perquè en arribar ací semblen de les set cases. Més aviat és atribuïble a l'autoodi que conreen com a mallorquins de soca-rel. I l'autoodi els diu que són al lloc que els correspon.