Josep Melià Ques28/01/99 0:00
TW
0

Convergència i Unió acaba de fer pública la seva concreta proposta per resoldre el finançament de l'autogovern de Catalunya amb vista al nou període que s'iniciarà el 2001. Entre d'altres coses, es reclama la recaptació de tots els impostos, la cessió del 60% de l'IRPF i el 50% de l'IVA, la meitat de l'impost de societats i la totalitat dels tributs especials i de matriculació. És evident, que el finançament de les Comunitats Autònomes és un tema insuficientment resolt; de fet, els dèficits de les hisendes autonòmiques és un problema greu en el camí del necessari sanejament dels comptes públics amb vista als reptes de competitivitat i als reptes europeus que tenim plantejats. Aquest dèficit pot tenir un origen divers; des de la recepció de competències mal dotades fins a una despesa excessiva, passant per una arribada retardada de les transferències financeres de l'estat que provoquen la necessitat de recórrer a l'endeutament per fer front als pagaments.

Tot i això, és obvi que existeixen unes desigualtats denunciables. Primer, perquè hi ha un règim especial (Euskadi i Navarra) i un règim comú (la resta). Segon, perquè hi ha administracions autonòmiques que no han de menester dur a terme una inversió tan forta ja que les obres públiques o la prestació de serveis són desenvolupats per l'estat, mentre que altres han de finançar la construcció d'hospitals, escoles, depuradores, carreteres o el que sigui demanant crèdits. I tercer, perquè el sistema a part de ser just, ho hauria de parèixer; cosa que resulta impossible per la foscor que l'envolta, ja que sense poder saber amb objectivitat què es recapta a cada autonomia i quants de doblers rep de les arques de l'estat és molt difícil creure poder tenir un sistema mínimament racional, perquè els possibles càlculs es fan sense unes dades totalment necessàries. Tot i això, per estudis aproximatius o per simples percepcions, més o manco lògiques, un pot sostenir que el Principat, les Illes Balears i el País Valencià són les zones de l'estat que més ingressos tributaris generen, no essent necessàriament les que més despeses reben.

Si no ho he entès malament, agafant models comparats, per exemple el cas alemany, alguns experts recomanen com a fórmula, per assignar unes partides no descapitalitzades de les zones dinàmiques econòmicament, i que a la vegada permetin millores substancials en les zones situades per davall la mitjana, que les inversions mai no puguin ser inferiors a la mitjana per habitant. És a dir, que si una zona com Balears suposa posem el 4% del Producte Interior Brut espanyol i la seva població és el 2%, es tractaria que no pogués rebre per sota de la despesa pública que correspon a aquesta darrera xifra una vegada calculada la mitjana de despesa pública per persona, el deferencial seria el destinat a quota de solidaritat i despeses comunes. No sé fins a quin punt aquesta formulació pot resultar encertada, en tot cas em sembla interessant perquè és objectiva i assegura uns límits descapitalitzadors no superables, tot i no resoldre el tema de la liquiditat-recaptació.

En tot cas i més enllà de les opinions i les tesis dels especialistes, el que és una realitat incontestable és que hi ha comunitats que paguen molt i reben una misèria i això, a banda de poder ser injust, és perillós ja que se crea una descompensació en el sistema que pot provocar pèrdua de competitivitat. S'ha de contribuir en solidaritat però amb seny. Ara sabem la proposta de la Generalitat. El que no sabem és què opina el Govern Balear, perquè la nostra condició objectiva és ben igual que la catalana, som uns aportadors brutals i una rebedors ridículs, la diferència és que als nostres governants, o no els preocupa aquesta situació, o no tenen model alternatiu, o no ho poden fer públic a causa de la dependència política; escenaris tots tres ben poc encoratjadors per la classe dirigent i, en conseqüència, per un país que es pretén modern i pròsper. Potser, és què les Balears no volen un finançament just?