Existeixen, tal com posava de manifest un cronista del diari
Avui, dues maneres de reconvertir els règims polítics:
mitjançant una revolució, és a dir, per un canvi brusc i sobtat de
les elits governants i del mateix sistema, i mitjançant una
transició, és a dir, un canvi pactat de transformació d'aquest
mateix sistema per aquells que amb anterioritat ocupaven el poder i
els cridats a ocupar aquest poder després del procés. Tota la
polèmica que al voltant del dictador Pinochet s'ha organitzat troba
en aquesta qüestió l'entrebanc més important; perquè si el judici
al militar xilè ha de provocar un daltabaix en aquell país,
aldarulls i, fins i tot, algun mort, és evident que no haurà valgut
la pena iniciar el procediment, ja que el preu pagat serà superior
al benefici obtingut. Aquest és l'únic perill que pot aturar els
països democràtics en una actuació contundent contra aquelles
persones que han violat totes les regles mínimes de convivència,
per aquells senyors que se sap que no han tengut cap respecte pel
valor de la vida humana i per la dignitat de les persones. És un
repte ètic de la globalització aconseguir que els genocides i
assassins en massa no quedin fora càstig, si no existeixen
fronteres per a la lliure circulació de les mercaderies, o per al
desenvolupament del comerç, tampoc n'hi haurien d'existir per
protegir els homes i dones que han col·laborat en l'extermini en
cadena d'éssers de la seva espècie. No estaria gens malament que la
mundialització a banda d'afectar les butxaques també afectàs les
consciències, i els pactes internacionals cobrassin virtualitat
efectiva i no fossin simples rentades de cara per al consum intern
dels sectors sensibilitzats. De fet, totes aquestes reunions, com
les de Rio, sobre medi ambient, semblen romandre encara en aquest
estadi.
Ara bé, cal reflexionar sobre si tota transició ha de suposar
necessàriament una desmemorització col·lectiva. Sempre que es
produeix el canvi pactat s'ha d'obviar el mal i les víctimes
deixades pels que cedeixen el poder? De fet, a l'Estat espanyol el
model seguit s'assembla força amb el de Xile. D'un règim militar
que va matar moltes persones per motius polítics es passa a un
règim de llibertats en què als antics detentadors se'ls perdonen
les seves accions delictives, convidant la societat a oblidar tot
el que va succeir. Moltes vegades ens hem queixat de les dolentes
conseqüències que això ha provocat en el funcionament de les
institucions democràtiques. No es veu el per què perdonar ha de ser
sinònim d'oblidar. Es pot perdonar per un valor superior com per
exemple la convivència en pau. Ara bé, el que no veig clar és per
què cal oblidar, quins beneficis comporta aquest artificial
comportament?
La República Sud-africana és un cas diferent dins aquesta
categoria de la transició. De l'aparheid es va passar a un sistema
d'igualtat racial. Els antics caps blancs poden haver estat
perdonats amb l'objectiu de bastir una societat on tots poguessin
viure sens trasbalsos, ni revenges contínues. Tot i això, no s'ha
oblidat, s'ha creat una comissió que ha assenyalat amb el dit i
públicament quins personatges tengueren una relació rellevant amb
aquest règim de la por i la barbàrie. L'argument és diàfan, vostès
manen de manera terrorífica com que saben que això no pot continuar
i que va contra els nostres temps, es mostren disposats a abandonar
el poder, això sí, amb la garantia que no seran empresonats ni
represaliats pel seu rebutjable govern; d'acord, ara bé, el poble
té dret a saber que això que feien no està bé, que vostès no es
varen comportar com és el deure d'un responsable polític, per tant,
no vulguin que ho silenciem, tothom ha de saber que això no ho
podem tornar permetre, ni concebre, la gent ha d'interioritzar com
un valor moral el rebuig el qual un dissortat temps va ser pràctica
comuna. I és aquesta argumentació la que sembla més lògica des
d'una perspectiva de respecte a la humanitat que en definitiva és
la que respira dins la imperfecta democràcia. La desmemòria
col·lectiva no proscriu uns modus de fer, no els aparta de
l'imaginari de la societat, simplement hi passa per damunt sense
tèmer-se'n de la seva existència; i tots els nostres conciutadans
haurien de saber que això d'en Franco i els franquistes eren uns
militars que s'aixecaren per enderrocar un sistema legítim i
democràtic, que provocaren una guerra que matà moltes persones pel
simple fet de tenir conviccions i haver-se atrevit a expressar-les,
i que tutelaren les potencialitats individuals i socials durant més
de trenta anys. La transició va ser positiva per superar una època;
tanmateix ens hem de rebel·lar contra el desrecord, perquè d'altra
forma difícilment aconseguirem manllevar els totalitarismes i els
feixismes de la història futura dels humans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.