Retrats polítics

Jaume Matas. No vull dir que sia un poll entrat en costura, però poc li falta. Abans em resultava simpàtic, si més no pel seu torçabrassos amb Cañellas. Però des que comparà el PSM amb HB he apreciat que aquest home no té visió política ni estratètgica. És un «panet valencianitzat», que és el pitjor que pot ser quelcom en aquesta terra.

Francesc Antich. Cap polític que s'apreciï pot ser un desconegut a sis mesos de les eleccions. Aquest és el drama d'aquest home: molts pocs el coneixen, molts pocs saben el que pensa, i menys encara saben quin és el seu projecte, si és que en té algun. Ser del PSOE és, a més, un «afegitó» d'allò més xerec.

Maria Antònia Munar. És més p... que les genetes. Això vol dir que només mira per ella i pels seus, se'n fot de tota la resta. Ara va de nacionalista, d'ecologista i no sé quantes coses més. Però revisar les hemeroteques és descubrir el personatge. És tan falsa com un duro sevillà, i si avui diu que s'aliarà amb el Pacte de Progrés, de ben segur que ja pensa com anar-se'n al llit (en el sentit polític de la paraula, és clar) amb Jaume Matas.

Pere Sampol. No es pot dir que sia un llumenera, precisament. Se'l veu un home insegur, pot ser perquè en el seu partit hi ha tantes «sensibilitats» oposades que és impossible dirigir un missatge prou clar i convincent. S'ha de reconèixer que l'home fa molts d'esforços per aparentar que és un líder, però la realitat sempre acaba mostrant el llautó.

Eberhard Grosske. És la contradicció per excel·lència, la negativa, el doi assegurat. És impossible fer-ho pitjor del que ho ha fet, això sí, obrant sempre a partir d'un lògica i d'una ètica ràncies i incomprensibles, allunyades del temps que vivim. És «el perro del hortelano», que diuen els castellans d'aquells que ni mengen ni deixen menjar. Idò això.

Aquest és el panorama dessolador que ens trobam els mallorquins. Un bufa, un ignot, una víbora, un perdut i un penjat. Amb quin de tots ells es quedaria vostè?