Com menjam en aquest petit país insular és una pregunta que admet moltes respostes, depenent de les capacitats econòmiques, de l'educació gastronòmica i del caràcter de qui tengui el coratge de respondre. Ignor per què, quan es parla de menjar en un àmbit geogràfic qualsevol, es parteix del supòsit que la taula d'operacions són els restaurants. Mai no es contempla la possibilitat que els gurmets mengin a ca seva, i mengin uns plats cuinats per ells mateixos, la dona o un fill. Però és així, i pareix que ens hi haurem de conformar "no a menjar sempre a fora, sinó al judici gastronòmic fet sobre la base de la cuina de restaurant. Fa no res, s'ha establit, per part d'una banda de panxacontents, el hit parade de la cuina espanyola per comunitats. La més ben puntuada és Catalunya, amb molt d'avantatge damunt la resta: una resta encapçalada pel País Basc, que, a la vegada, supera espectacularment Madrid i no diguem les Balears, que ocupa el quint lloc, amb 80'75 punts, mentre que Catalunya en presenta 532'25. La notícia d'agència no especifica els criteris pels quals s'ha arribat a una aital classificació, però servidor sospit que la relació qualitat-preu podria haver perjudicat les nostres illes. Que ningú no es doni per al·ludit, i que qui vulgui s'aculli, si ho creu oportú, als beneficis del capítol de les excepcions a la regla, que n'hi ha. En representació d'aquestes excepcions se m'acut, d'entrada, Can Nofre. En representació dels que abusen dels preus fins a punts intolerables se me n'acudeixen dotzenes, centenars. Però segurament la tara més greu que patim en aquesta qüestió és que un qualsevol visitant no pot entrar en un restaurant qualsevol amb la confiança que la relació qualitat-preu "servici inclòs" serà, no ja favorable, sinó correcta. Hi ha molts de restaurants, n'hi ha tota una sèrie que disposen d'una cuina tractada amb afecte; i n'hi ha, ja molts menys, que ho adeqüen tot i ho resumeixen en una nota assumible. Ara, tots sabem aquí que, en anar de restaurants, o hem de llaurar sempre en els mateixos trossos o hem d'estar disposats a ser víctimes d'abusos injuriosos. No és casualitat que se'ns puntuï tan baix. A no ser que tot plegat sigui enveja punyetera i política bruta: qui no es consola és perquè no vol.