Amb el cas Pinochet, potser sense voler, Baltasar Garzón ha afegit un altre capítol a la llarga història del que és Espanya per als habitants de Sud-amèrica. De la mateixa manera, encara que molt més modesta i sense motius clars, Jaume Matas potser hagi fet alguna cosa per canviar la imatge que alguns sud-americans de descendència mallorquina tenen de les Illes Balears serien aquells que estarien disposats a identificar-se amb l'Espanya que representa Garzón als ulls dels antipinochetistes, o dels que estan a favor de l'exdictador. No sé quants estarien disposats a identificar-se amb les Balears que representava Matas en el seu darrer tour de Sud-amèrica. Però ens diria molt sobre el que pensam que som.
Ara bé, en ambdós casos, el que més interessa, o almenys el que més ens preocupa en el dia a dia, no és la idea que puguem tenir els uns dels altres, des de l'altre costat de l'Atlàntic, sinó quina idea cada comunitat té d'ella mateixa, i els processos que permeten a cada un recrear continuadament el seu sentit d'identitat. En això tenim molt més en comú amb Sud-amèrica del que aparenta, com també ho tenim amb altres indrets encara més allunyats.
La situació que nosaltres vivim, que requereix integrar un element europeu a la nostra identitat, com a conseqüència de la comunicació i el comerç cada cop més intens amb les altres comunitats europees, no és molt distint del que, de forma indirecta, defensen aquells que demanen a Sud-amèrica una cohesió més forta per afrontar les turbulències de l'economia globalitzada.
La coordinació política, tant quí com allà, implica una identificació d'interessos en comú, i aquest procés condueix a la recerca d'una varietat d'elements que puguin reforçar aquesta identitat en comú. Fa temps que a les Balears començàrem a mirar els estrangers per veure de quina forma érem iguals que ells. Començarem a ser europeus quan deixarem de tractar-los tots com si fossin els senyors d'un temps. Des de llavors començarem a ser més com ells, i ells, hem d'esperar, més com nosaltres.
D'altra banda, aquí i allà, es reivindica una identitat distinta de la que reuneix diferents comunitats en un estat, distinta de la identitat espanyola o del que queda d'ella.
Cercam crear, o renovar, una identitat que ens permeti fer-nos valer dins la nova Europa, i que ens doni un lloc en la seva futura estructura, cercam una identitat que puguem considerar pròpia en una Europa on, amb el descafeïnament dels estats, la cultura adquireix la força d'allò que, per molts, justifica l'existència d'una comunitat diferenciada, cosa que fins ara no era. Estam, com a Sud-amèrica s'hi ha estat des de fa anys, a la recerca d'una identitat que per a molts és un debat entre la identitat d'arrel espanyola i la pròpia.
Aquesta identitat pròpia, tornant sobre la importància dels contactes amb els externs, és una identitat que molts mai no han conegut, ni aquí ni allà, perquè mai no ha estat reconegut pels externs. La identitat és també, i sobretot, el que els externs reconeixen.
Per això és interessant considerar fins a quin punt ens sentim identificats amb allò que es reconeix a Sud-amèrica en l'actuació de Baltasar Garzón, i allò que es reconeix com a nostre del que representa Jaume Matas a Sud-amèrica quan hi va. La identitat no és només una cosa que ens hem de creure nosaltres, sinó que es fonamenta, tant a Europa com a la Sud-amèrica visitada per Matas, en un reconeixement extern. Aquest fet potser no ens preocupa tant en els dia a dia. I no es pot esperar que el Conseller de Turisme, per exemple, que maneja un fons per a la nostra projecció exterior, parli de res més que de platges i golf, pel que es veu. Però si reivindicam una identitat pròpia és un aspecte al qual caldria dedicar-hi un esforç.
