La commemoració anual de l'aniversari de la Constitució té un significat especialment simbòlic per l'Estat i la seva consolidació, però poca cosa més. Cap ciutadà, amb responsabilitat pública o no, no està obligat a jurar o acatar públicament el text constitucional com passava el segle passat, perquè la llibertat individual i col·lectiva està molt per sobre d'un text pactat. Com a ciutadans, per tant, hem de defensar els valors i l'esperit de la Constitució, però mai no podem absolutitzar la lletra, perquè això ens portaria al farisaisme més absolut i absurd. Hem de defensar, seguint l'esperit que inspirà el text constitucional, que aquest s'actualitzi i s'adapti a les necessitats i a les problemàtiques noves que es plantegen. Tanmateix, el text constitucional està inspirat en la voluntat de consens i d'integració, i mai no ha perdut aquella vocació inicial. Per això, no hauria de servir per condemnar ni per obligar ningú a acceptar-la privadament i públicament, tot i que sigui només externament. Per ventura, aquells que ara absolutitzen la Constitució han oblidat la història i l'actitud que han mantingut les diverses formacions polítiques els darrers vint-i-cinc anys. En definitiva, la por del canvi del text constitucional no és més que la por de la llibertat, el temor d'assumir que les societats tenen els seus ritmes i mai no es poden sotmetre a la llei per perfecta que sigui.